Alberto Ibáñez, portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Vila-real.
Personalment, entenc l’eufòria col·lectiva després de les eleccions del 24-M. Des de la nit electoral he de repetir-me Keep & Calm. També és normal. Si em disculpeu la comparació, per a mi, la caiguda de Rita Barberá, que ja era alcaldessa quan vaig nàixer, és l’enderrocament del mur de Berlín per altres generacions.
La nit electoral la plaça de l’Ajuntament de València ( la mateixa del 15M) era una autèntica festa popular on ningú es preguntava encara com es configuraria el nou govern. Aleshores, tots plegats, celebràvem que havia caigut un règim polític recuperàvem la primavera com ja havia fet Grècia. La notícia ha de ser que hem recuperat les Corts, la casa del diàleg i el debat, que feia dues dècades que estava segrestada i emmordassada. Allà serà on haurem de construir de la mà de la societat valenciana una alternativa real que dirigisca l’agenda comuna del nou govern valencià.
Però, tampoc ens enganyem, malgrat que no tenim un sistema presidencialista la gent vol saber qui serà el o la presidenta de la Generalitat. Tot apunta, a priori, que el debat està entre Ximo Puig (PSPV) i Mònica Oltra (Compromís) . La nova política ha de desterrar la supremacia de les matemàtiques que ens guia, a priori, només per temes quantitatius i ha d’encoratjar-se amb raons qualitatives. Aquesta és la nostra revolució.
La guerra de xifres és només això. El PSPV argumenta que és la força progressista més votada. Un mal argument que li donaria la presidència Alberto Fabra, el candidat més votat i pitjor valorat. Compromís argumenta que hauria de ser Oltra en haver aconseguit més que triplicar els seus resultats amb dinou diputats/des mentre que Puig ha tret els pitjors resultats de la història del PSPV. Hauríem d’anar tots més enllà de les nostres sigles, buscar un espai valencià de ruptura democràtica que, a hores d’ara, Mònica Oltra és la millor candidata per continuar liderant.
