El Partit Popular arrossega un problema estructural que li impedeix desenvolupar-se plenament com un projecte polític coherent: massa sovint pareix més preocupat per esquivar els debats de fons que per afrontar-los amb honestedat i claredat.
Fa uns dies, el líder nacional del PP va participar en el programa de ràdio d'Aimar Bretos a la Cadena SER i, una vegada més, no va decebre ningú en la seua habitual capacitat per a embolicar-se en les explicacions. En un moment de l'entrevista va ser preguntat per les contínues pujades del salari mínim interprofessional impulsades pel Govern de Pedro Sánchez. El senyor Feijóo, immers en aquella dispersió argumental a què ja ens té acostumats, va intentar desacreditar la mesura afirmant que els increments salarials quedaven neutralitzats perquè augmentaven les aportacions a l'IRPF dels treballadors afectats.
La resposta del periodista va ser immediata: els perceptors del salari mínim estaven exempts de tributar en aquestes circumstàncies. Davant d'aquesta evidència, el líder popular va optar per canviar de tema i allunyar-se de la qüestió plantejada.
Aquell episodi em va recordar una situació pareguda a una protagonitzada per la consellera d'Educació de la Comunitat Valenciana. En una intervenció pública va arribar a afirmar que als conservatoris valencians no s'impartien estudis de flauta dolça o flauta de bec, intentant ridiculitzar una reivindicació que jo havia fet a les xarxes socials per reclamar la construcció del Conservatori de Castelló, una infraestructura que l'actual alcaldessa, Begoña Carrasco, va assegurar que seria una realitat si governava el PP.
La realitat és tossuda. El ridícul no el va fer qui reclamava una infraestructura necessària per a la ciutat, sinó qui, ostentant la màxima responsabilitat educativa del País Valencià, desconeixia que aquests estudis sí que s'imparteixen als conservatoris del nostre territori.
Per això, escoltant l'entrevista del senyor Feijóo, em va venir immediatament al cap aquell episodi. Tant en un cas com en l'altre, la qüestió de fons no era la que es pretenia discutir. L'objectiu pareixia ser un altre: desviar l'atenció i evitar donar una resposta clara sobre les seues prioritats polítiques.
De fet, el mateix senyor Feijóo va reconéixer durant l'entrevista que les pujades del salari mínim no agraden al sector empresarial. Va argumentar que el govern de Pedro Sánchez era el que generava que baixarà la productivitat i la competitivitat de l’economia espanyola assumint plenament l’argumentació de l'empresariat. Aquesta afirmació permet entendre millor quina és la posició real del PP. La seua preocupació principal no pareix ser la recuperació del poder adquisitiu dels treballadors, sinó la defensa d'un model econòmic alineat amb els interessos de la patronal.
La pregunta és inevitable: per què no ho diuen clarament? Per què recorren a arguments que es desmunten automàticament quan es contrasten amb la realitat? I, sobretot, s'han preguntat quins són els factors que influeixen en la productivitat dels treballadors espanyols? Han analitzat si les empreses inverteixen prou en formació? Mantindre un salari mínim interprofessional baix millora la productivitat dels treballadors? Quina importància concedeixen a la innovació tecnològica, a la modernització dels processos productius o a una millor organització empresarial?
La productivitat és una qüestió complexa que no es pot reduir al cost laboral. Però això pareix quedar en un segon pla quan es parteix de la premissa ideològica que els interessos de l'empresariat han de prevaldre sobre els dels treballadors.
En el cas de la Conselleria d'Educació ocorre una cosa pareguda. El debat no havia de girar al voltant de si la flauta de bec està inclosa en els estudis oficials dels conservatoris. La qüestió real era una altra: per què, després de més de tres anys i mig de govern del PP a la Generalitat Valenciana, Castelló continua sense els conservatoris que necessita i mereix?
La promesa de l'alcaldessa que aquestes instal·lacions serien una realitat s'ha anat diluint amb el temps fins a convertir-se en un altre exemple de les promeses incomplides del PP. Any rere any, els pressupostos de la Generalitat han inclòs partides que, en la pràctica, han acabat sent poc més que una declaració d'intencions.
La ciutadania de Castelló mereix uns conservatoris públics moderns, dignes i de qualitat. Mereix que qualsevol xiquet o jove amb talent i vocació musical puga accedir a aquesta formació sense que la capacitat econòmica de la seua família es convertisca en una barrera. La cultura i l'educació musical no han de ser un privilegi reservat a qui pot pagar-les de la seua butxaca, sinó un dret garantit pels poders públics.
Hans Christian Andersen explicava en El vestit nou de l'emperador com tot un poble fingia veure allò que no existia per por de dir la veritat. Alguna cosa pareguda ocorre amb el Partit Popular: parla d'assumptes secundaris, es creen cortines de fum i es construeixen relats destinats a ocultar una realitat molt evident. Però arriba un moment en què algú assenyala l'evidència i recorda que el problema continua allí.
Millorar les condicions de vida de la majoria de la població mitjançant salaris més dignes o invertir en infraestructures educatives que garantisquen una formació pública de qualitat hauria de ser una prioritat política. Quan aquestes qüestions deixen de ser-ho, és legítim preguntar-se a qui serveixen realment determinades decisions.
Aquest és un dels molts motius pels quals resulta necessari comptar, tant a Madrid com a València i Castelló, amb governs compromesos amb la generació d'oportunitats per a la majoria social i no només per a una minoria privilegiada. La qualitat educativa, també en l'àmbit musical, és una causa que cal defensar des de totes les institucions i des de tots els espais possibles.
