Mentre alguns converteixen l’educació en una batalla ideològica, hi ha professorat sostenint les aules amb esgotament, ràbia i dignitat.
Quan milers de docents decideixen anar a una vaga indefinida, el problema no és la vaga. El problema és tot allò que l’ha provocada.
I el que està passant al País Valencià no naix d’un dia per a un altre. És el resultat de tres anys de menyspreu cap a l’educació pública, de convertir les aules en trinxeres ideològiques i de governar des del titular i la confrontació.
La dreta valenciana ha decidit convertir el professorat en enemic polític. Els assenyalen, els criminalitzen i qüestionen constantment la seua professionalitat mentre els carreguen amb més burocràcia, més precarietat i menys recursos.
Perquè la realitat dels centres educatius no és la que expliquen en les rodes de premsa. La realitat és professorat exhaust, ràtios elevades, barracons eterns, infraestructures pròpies d’una educació infrafinançada, falta de personal de suport, salut mental deteriorada i claustres sencers arribant al límit.
I malgrat això, continuen sostenint el sistema amb una dignitat admirable.
A Castelló, el seguiment de la vaga per part des instituts, retrata perfectament el malestar existent: IES El Caminàs: 42%, IES Politècnic: 45%, IES La Plana: 50%, IES Crémor: 50%, IES Matilde Salvador: 50%, IES Porcar: 55%, IES Vicent Castell i Doménech: 57%, IES Bovalar: 65%, IES Penyagolosa: 74%.
Això no és una protesta anecdòtica. És un crit col·lectiu.
Per molt que intenten desacreditar la vaga, la realitat és que quan centres sencers es planten, quan el professorat diu prou, quan les famílies també comencen a entendre que el problema és estructural, el relat del govern cau a trossos.
I encara resulta més insultant escoltar lliçons de gestió educativa per part dels mateixos que durant anys van retallar professorat, abandonar infraestructures i degradar la pública. Perquè convé recordar algunes dades, durant el govern progressista es van incorporar més de 14.000 docents nous, es van consolidar 22.610 places i es va incrementar un 28% la plantilla de la pública. També es va multiplicar la inversió educativa i es van reduir ràtios en desenes de municipis.
Ara, en canvi, tornen les receptes de sempre, confrontar, retallar i culpar als altres.
Perquè per a PP i Vox l’educació no és una ferramenta d’igualtat. És un espai de batalla cultural. Els preocupa més perseguir el valencià, alimentar guerres absurdes i fabricar titulars per a la seua parròquia ideològica que garantir unes condicions dignes dins les aules.
I mentrestant, hi ha docents pagant de la seua butxaca material escolar, suportant una càrrega burocràtica asfixiant i acabant el curs física i emocionalment destrossats.
Cap societat decent pot permetre’s maltractar així a qui educa els seus fills i filles.
Però el problema no és el professorat. El problema és un govern que ha tornat a demostrar que considera la pública una despesa i no un dret.
