Maricarmen tenia 87 anys i feia set dècades que vivia a la mateixa casa. Setanta anys de records, de vida, de fotografies, de celebracions i de moments difícils. Però tot això no tenia cap valor davant dels interessos d'un fons voltor que va decidir que aquella casa havia de ser més rendible. Li volien apujar el lloguer de 500 a 1.650 euros. I un dia, Maricarmen va eixir de sa casa en una llitera. Ja no hi va tornar mai més. Va morir quinze dies després, però el que segurament ningú imaginava és que aquella dona acabaria despertant tot l'estat espanyol.
Les imatges del seu desnonament van provocar una indignació que feia temps que s'estava acumulant. Perquè Maricarmen no era una excepció. Era el reflex d'una societat on treballar ja no garanteix poder pagar un lloguer, on la joventut no pot emancipar-se i on moltes famílies viuen amb la por que una pujada del preu de l'habitatge les expulse del seu barri.
I aleshores va ocórrer una cosa extraordinària, i és que la gent va eixir al carrer. Les places es van omplir, van començar les acampades i una nova generació va decidir que ja n'hi havia prou. Un moviment social que, a més de reivindicar el dret a l'habitatge, està recuperant una consciència de clase treballadora col·lectiva i profundament antifeixista. Perquè plantar cara a l'especulació també és plantar cara a un model que posa els beneficis d'uns pocs per damunt dels drets de la majoria.
La mobilització va aconseguir allò que semblava impossible, que era situar l'habitatge al centre de l'agenda política i precipitar unes eleccions generals. El govern de l'estat espanyol va impulsar l'anomenat decret Maricarmen, amb mesures per protegir les persones vulnerables davant dels desnonaments i frenar determinades pràctiques especulatives. PP, Vox i Junts van tombar els primers decrets al Congrés. Però la pressió social no es va aturar i el govern els va tornar a aprovar, fins i tot després de la dissolució de les Corts, obrint la porta a la seua convalidació per la Diputació Permanent.
És una demostració que la política no es mou únicament als despatxos. També es mou a les places, als barris i als carrers quan la ciutadania decideix organitzar-se. Com canta la Patti Smith "People Have the Power".
I mentre tot això passava, al País Valencià molts pensàvem que les eleccions generals del 29 de novembre serien també l'oportunitat de tornar a les urnes per decidir el futur de la Generalitat. Però Juanfran Pérez Llorca, un president que no ha sigut elegit directament per la ciutadania per a ocupar eixa responsabilitat, ha decidit no convocar-les. Ha tingut l'oportunitat de donar la veu al poble valencià i no ha volgut assumir el risc polític. Una vegada més, el calendari electoral sembla respondre més als càlculs del Partit Popular que a la necessitat de renovar la confiança democràtica.
Però tornem a l'habitatge, perquè no cal anar a Madrid per trobar les nostres Maricarmens. A Castelló també tenim una emergència que creix davant dels nostres ulls.
Segons les dades d'Idealista de setembre de 2026, el preu del lloguer a Castelló ha augmentat un 10,6% en només un any, fins als 9,7 euros per metre quadrat. El preu de venda també ha crescut un 6,4%. Això significa que un pis de 80 metres quadrats pot suposar un lloguer d'uns 776 euros mensuals. Una quantitat que, per a moltes persones joves, famílies monoparentals o treballadores amb salaris modestos, representa una part desproporcionada dels seus ingressos.
I quina és la resposta del govern municipal de Begoña Carrasco? Anunciar habitatges de protecció pública que, en determinades promocions, costen 200.000 euros i exigeixen una entrada de 60.000 euros. Sí, haveu llegit bé, seixanta mil euros.
Cal repetir la xifra perquè sembla que alguns governants han perdut completament el contacte amb la realitat. Quantes persones joves de Castelló tenen eixos estalvis? Quantes famílies que viuen de lloguer, paguen les factures i arriben justes a final de mes poden reunir eixa quantitat? De què serveix qualificar un habitatge de protegit si les persones que més el necessiten no poden accedir-hi?
Una vivenda amb piscina i pista de pàdel pot ser un bon negoci immobiliari, però difícilment pot presentar-se com la gran resposta social a l'emergència habitacional.
El problema no és només que els preus pugen. El problema és que ens estan acostumant a considerar normal allò que és profundament injust. Que una persona haja de destinar mig sou a un lloguer. Que una mare no puga comprar una casa per criar els seus fills. Que la joventut haja de marxar de la ciutat on ha crescut. Que l'habitatge siga cada vegada més un producte d'inversió i menys un lloc on construir una vida.
Per això el que ha passat amb Maricarmen va molt més enllà d'un desnonament. Ens ha recordat que els drets no són concessions dels governs i que, quan les institucions no responen, la societat té la capacitat d'organitzar-se i exigir canvis.
Des de Castelló també hem format part d'eixe despertar. Exigint habitatge públic realment assequible, polítiques valentes contra l'especulació i administracions que defensen el dret a viure als nostres barris abans que els interessos dels qui fan negoci amb una necessitat bàsica. També hem exigit al govern de Begoña Carrasco que regule els pisos turístics i les infravivendes que estan proliferant per tota la ciutat.
