Domingo Vicent. Portaveu de Ciutadans en l'Ajuntament de Vila-real.
El que està passant a Vila-real els últims anys em recorda i molt a la famosa faula de Samaniego. Segur que recordeu la història de la xiqueta que anava al mercat a vendre un cànter de llet, i que pel camí somiava tot el que anava a fer en els diners que aconseguiria. Una xiqueta que per no prendre atenció al que feia, i anar més pendent dels seus pensaments, va caure i es va quedar sense llet i, per tant, sense somnis.
Quan escolte a l’equip de Govern parlar de la “Ciutat de la Salut i de l’Esport”, em venen molts dubtes al cap. Cert és que les infraestructures esportives a Vila-real s’han multiplicat els darrers anys i per això mateix és important parar i analitzar el que s’està fent. De la mateixa manera, que han augmentat les inversions, han crescut els costos de manteniment, la qual cosa junt a les sentències per la mala gestió de l’últim Govern del Partit Popular, influeix significativament per a que tots els vila-realencs i vila-realenques hagen de pagar, a partir de 2017, quasi un 10% més de contribució.
I és que a l’acumulació massiva d’instal·lacions esportives s’ha afegit una última, mitjançant una futura adquisició a una empresa privada i amb el teòric suport de la Generalitat Valenciana, que hui en dia no destaca precisament ni per la seua suficiència econòmica, ni per la seua bona gestió. Així doncs, l’única realitat és que any rere any, la despesa estructural que es va acumulant a l’Ajuntament de Vila-real per aquesta qüestió, no para de créixer.
Sentireu en els propers dies que aquesta compra durà aparellat un major nombre de socis i de participants en les activitats, i que es cobriran els costos. Res més lluny de la realitat. Les quotes que paguem els socis i els usuaris de les activitats no cobreixen el cost de manteniment ni de lluny, i si això afegeixes el desgast de les instal·lacions et trobes amb un negoci totalment deficitari, i cada vegada més, perquè no para de créixer.
En la gestió pública, en algunes activitats o serveis pot haver un interès social, que aconselle que tinga un preu públic per baix del seu cost. Si ens disfressen la realitat en paraules boniques, ens poden dur a engany fàcilment. Quan escoltes “salut” penses automàticament en servei públic, però quan el que escoltes és “esport” el que te ve al cap és oci, afició, temps lliure, amics, companys, i un seguit de paraules i emocions positives.
Sentireu també sobre les expectatives futures de negoci, del poder d’atracció per a empreses que pot tindre tota aquesta sobre dimensió. Però res més lluny de la realitat. És possible que el mercat haja quedat totalment saturat, que ens trobem ja en un excés d’oferta, i que el que realment estiga aconseguint tota aquesta inversió desmesurada és l’efecte contrari, és a dir, ofegar la iniciativa privada. I el que és pitjor, fent-ho com tant critiquem a vegades al plenari, oferint serveis per baix del seu cost, i pagant-ho en diners d’altres, els contribuents.
