La diputada de Compromís pertany a un total de sis comissions i només en 2021 ha presentat més de 40 iniciatives
Castellón Información/S.N.
Març és el mes de les dones i resulta un moment interessant i clau per a revisar, recordar i reivindicar el seu treball en tots els àmbits. Un dels més visibles és sense dubte és el polític i cal reconèixer amb cert orgull que la ciutat de Vila-real compta en el màxim òrgan de representació autonòmic amb quatre dones. Mónica Àlvaro (Compromís) Sabina Escrig (PSPV), Marisa Mezquita (PP) i Merche Ventura (Cs). Dones amb visions molt diferents del món una de l’altra i que des de la seua perspectiva i el seu treball diari fan de Les Cortsun lloc més igualitari. Hui serà el torn de Mònica Alvar oque explicarà que significa per a ella la igualtat, tant dins com fora de Les Corts i perquè és tan necessari seguir traballant per ella.
Periodista de professió, compta amb una llarga trajectòria en la política. Des de 1999 es mou en la política municipal i en 2011 va ser elegida regidora del Bloc. Ha estat al capdavant de Regidories com Igualtat i Serveis Socials i va ser en 2015 quan va fer el salt a l’àmbit autonòmic per a dedicar-se en exclusiva a Les Corts i no precisament per a escalfar el seient. En 2019 va tornar a ser elegida i pertany a un total de sis comissions, entre elles Sanitat i Consum, Igualtat de Gènere i del Col·lectiu LGTBI, de la que és portaveu, Radiotelevisió Valenciana i de l'Espai Audiovisual i Participació Ciutadana i només en 2021 ha presentat més de 40 iniciatives entre preguntes, propostes de llei, compareixences i sol·licituds de documentació.
Segons conta Àlvaroa aquest diari, per a ella el 8 de Març sempre ha estat una data especial. “Una data que dones de tot el món hem escollit per celebrar que malgrat tot, som dones contentes de ser-ho. I dic malgrat tot perquè tot i l’alegria del 8Mque fins a la pandèmia, era una festa de coralitat, ser donaencara hui en dia no és fàcil. Som nosaltres, les dones, les que encara tenim por d’anar soles a les nits en tornar a casa, som nosaltres les dones, les que quan ens separem en la foscor dels nostres pobles i ciutats ens acomiadem dient 'envia un WhatsApp quan arribes' sense afegir el què pensem que no és més que 'perquè vull saber que has arribat bé',”, assenyala.
La diputada esmenta també els problemes de conciliació personal, familiar i laboral. “Els tenim perquè els nostres companys encara no s’han enteratdel quèés la corresponsabilitat, el repartiment al 50% de totes les tasques. Som per això les dones les que patim una escletxa salarial tan ampla que es calcula que a l’any treballem un mes i mig de baes, perquè som les que per maternitat agafem més reduccions de jornada, excedències i permisos mentre que ells continuen progressant i promocionant en el treball. Som les dones les que denunciem que cada sis hores violen a una de les nostres en l’estat espanyol i som les dones les que coneixem com és de crua la violència masclista perquè sempre tenim a prop alguna de les nostres que l’ha patida. Però el 8Meixim al carrer a reivindicar que malgrat això, i més, som dones, som conscients de ser-ho i volem millorar sense renunciar al que som... En definitiva que volem ser iguals perquè no ho som.”, lamenta.
Malauradament poques dones hi ha, per no dir cap que hagen patit en algun moment les conseqüències d’estar en una societat que a pesar dels avanços de les últimes dècades, no és igualitària. “Jo he patit com a dona l’escletxa salarial en l’empresa privada, a la que em vaig dedicar molt de temps abans d’entrar en política. I sé també el què és haver de demostrar doblement que valia tant com un home a l'hora de treballar. I com a dona encara em costa fer sentir la meua veu, sobretot en àmbits on les dones no som suficientment representades -malgrat honroses excepcions-com ara hisenda, economia o treball. De fet, si no recorde malament, crec que sócl'única portaveu d’Ocupació dona en les Corts. I per això i per moltes altres coses sóctambé portaveu d’Igualtat”, explica.
I acaba amb una crida a seguir treballant i mirar cap al futur. “Perquè encara que dones més majors em diguen “xiqueta, amb el que hem avançat, si tu hagueres viscut en el meu temps!!!”, no crec que l’avanç al qual es refereixen siga prou, sinó que encara queden molts àmbits que no s’han tocat. Necessitem trencar encara molts sostres de vidre, però també necessitem plantar vida i esperança on ara hi ha terres de fang. I en això estem, contentes, felices de ser dones, però amb la mirada cap al davant, cap al futur, cap a la igualtat”.
