El passat dimarts quatre de febrer era el Dia Mundial Contra el Càncer, un data que a Castelló celebràrem en la lectura d’un manifest. En aquest acte estàvem presents tota la societat castellonenca, partits polítics inclosos, per certificar el nostre compromís en la lluita contra aquesta malaltia que tant de dolor i tantes morts causa a la nostra societat. Totes estàvem d’acord en el fet que per acabar en el càncer, hem de fer tots els esforços possibles. I això és important, perquè sense l’esforç de tota la societat, i de tots els estaments públics, mai podrem erradicar aquesta malaltia o, com a mínim, reduir al màxim les xifres de mortaldat.
Per aconseguir aquest objectiu comú és imprescindible tindre una sanitat pública forta, en el personal, els mitjans tècnics i les instal·lacions adients per fer front a aquest repte i això només és possible destinant els recursos econòmics necessaris, recursos que les administracions públiques aconseguim dels impostos que paguem totes i tots. I ací ja no estem tan d’acord totes les forces polítiques.
Ja fa un temps que les forces de la dreta repeteixen el mantra del neoliberalisme que "els diners, on millor estan, és a les butxaques de la gent", o dit d’altra manera, que cada persona pague les seues despeses, siguen educatives, culturals, de transport o sanitàries i, malauradament, la majoria de nosaltres no podríem fer front a les despeses que suposa a un càncer.
Fem quatre números ràpids. El càncer més habitual entre els homes és el càncer de pròstata. El cost del seu tractament en clíniques privades oscil·la entre els 10.000 i els 40.000 euros. Si parlem del càncer de mama, el més freqüent entre les dones, el tractament estaria entre els 15.000 i els 50.000 euros, i si necessitàrem una reconstrucció del pit que faria que la factura augmentes en uns 5.000 a 15.000 euros. Si per mala sort patírem una leucèmia, hauríem de preparar entre 50.000 i 100.000 euros, sense contar un possible trasplantament de medul·la per al qual, si ens l'haguérem de fer, hauríem de disposar de 100.000 euros més. Aquestes xifres estan fora de l’abast de la majoria de les persones, només uns quants privilegiats podrien fer-li front. També cap a la possibilitat de fer-se una assegurança mèdica privada, cert, però hauríem de pagar uns 150 euros per persona al mes per tindre una assegurança que cobrira tots els tractaments oncològics. En el meu cas, que a casa en som 4 persones, hauria de pagar 600 euros al mes. La veritat, jo no els tinc.
Per sort, a l’estat espanyol disposem d’una seguretat social que ens cobreix a tota la ciutadania, sense dependre dels diners que tenim cadascú. Això sí, aquesta sanitat necessita molts diners per a poder funcionar, diners que ixen dels nostres impostos, no cauen del cel, per això, quan sent a la gent de la dreta dir que els diners on millor estan és a la butxaca de la gent dic NO. Els diners, on millor estan, és en la sanitat pública. Els diners, on millor estan, és en els serveis socials. Els diners, on millor estan, és en l’educació pública. I en les infraestructures, i en prevenció, i en bombers i en tantíssimes coses que utilitzem dia a dia sense adonar-nos-en.
On no estan bé els nostres diners, senyores i senyors de la dreta, és en les butxaques dels seus 'amiguitos del alma'.
