Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
Al parany, el nostre sistema tradicional de cacera, ara transformat en delicte per una directiva europea, s’ha usat sempre el mussol com a reclam natural dels tords. S’ensenya el rapaç als tords engabiats per tal d’astorar-los i provocar el cant típic d’alerta davant el perill, que fa que els tords encara lliures i volanders es refugien de pressa i corrents a les oliveres, on són atrapats pel visc de les varetes que ja no els permet volar.
Com la política té molt d’etologia, això mateix que fem amb els tords ho fan els polítics amb els seus electors, víctimes més aviat de la rapacitat partitocràtica que no subjectes d’un sufragi lliure, conscient i responsable. Un exemple el tenim avui a les primeres planes dels diaris amb l’alerta creada sobre l’avort. El PP, davant el calvari de l’afer Bárcenas i el clam popular contra la malifeta elèctrica, trau el mussol de l’avort als mitjans de comunicació, no al parlament, amb la intenció d’espantar els tords de l’oposició que, en posar els crits histèrics d’alerta al cel, mobilitzen molts votants desencisats del PP. S’espanta l’adversari per provocar que la pròpia llocada es refugie a l’olivera caçadora de vots inadvertits. El consell de ministres del divendres no ha dit res sobre l’avort. Es va limitar a escoltar un informe de l’estudi d’avantprojecte de llei, que encara no ha estat ni redactat. Es llança la qüestió al carrer amb la intenció maquiavèlica d’encendre un foc per apagar-ne uns altres, una vella tècnica en l’extinció d’incendis.
Val a dir que això el PP ho ha aprés del PSOE, on hi ha els millors experts en aquestes arts. Com tots els pardalets tenen les sues fòbies i fílies específiques, quan és el partit socialista qui passa marejols, es trau el mussol del Concordat amb el Vaticà i de l’ibi de l’Església per tal d’espantar els tords de l’adversari, suposadament clerical i bufaciris, i és amb aquesta espantada com tornen al casal del poble els pardalets de la cua roja, que ja ni sabien cap a on alçar el vol.
Amb la disenteria crònica nacionalista passa el mateix. Des de l’inici de la Transició la qüestió nacional ha estat la tapadora dels problemes socials. S’ha traslladat la desigualtat social, real i de vegades sagnant, a una quimèrica desigualtat territorial, on els més privilegiats es fan la víctima quan són ells, i només ells, els territoris que entren on es talla l’abadejo. Als altres no se’ls permet ni arrimar el nas. Amb la qüestió catalana, portada al paroxisme actual, només es pretén mantindre el poble, aclaparat per la misèria de la crisi, en un estat narcòtic i fer una política de prevenció de la rebel·lió social. Ho saben molt bé a La Vanguardia, a la Caixa, a Gas Natural i Repsol, i també a La Moncloa, a Gènova i a Ferraz. D’això es tracta, d’espantar els ocells perquè caiguen com a tords enviscats a les varetes de l’olivera del parany.
