Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
L’autonomia valenciana ha estat, des de sempre (pacte d’Alfonso Guerra i Abril Martorell al 1982), a la cua en finançament perquè ni l’Estatut de 2006, ni el farol de la famosa clàusula Camps han solucionat la quaresma financera. I ací seguim, amb 1.000 milions menys en finançament respecte a la mitjana estatal i 3.000 menys que les autonomies capdavanteres (forals a banda, per descomptat).
Si entre 2002 i 2010 hagués disposat del nivell mitjà d'ingressos de les comunitats de règim comú, s’hauria evitat el 90% del deute addicional i l'endeutament seria del 13% del PIB, segons dades proporcionades pel director de l’IVIE (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques), Francisco Pérez. I ara ens trobem que, amb recursos molts més minsos que d’altres, el Govern Valencià ha d’oferir pensions, ensenyament i serveis sanitaris similars a la resta de l’Estat -faltaria més!- ja que d’altres activitats públiques com ara les infraestructures no poden ser similars, sinó molt per davall de la mitjana de despesa per habitant que, ara mateix, baixa fins el 45%.
Després de la bombolla immobiliària, la hisenda valenciana ha quedat nua davant els compromisos permanents assumits en el passat quan els ingressos eren, només, transitoris, degut a la debilitat estructural del sistema de finançament.
L’Administració pública valenciana ja representa el 37% del PIB, quan el PIB per càpita de 2012 té els nivells reals de 1999 i és el 87,7% de la mitjana espanyola, havent retrocedit del lloc 8 al 12 entre les 17 autonomies, ja que és l'única que combina una balança fiscal negativa amb una renda inferior a la mitjana. Per tant, resulta una fal·làcia mantenir la tesi que l’endeutament valencià ha estat provocat per una major despesa, perquè les fredes estadístiques i el contrast de dades que ens ofereix l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques diuen el contrari.
La Generalitat Valenciana presenta un dèficit del 3,45% del PIB al 2012, és a dir, un 25% de la seua despesa, amb un endeutament del 29% del PIB, la qual cosa significa que només la càrrega d'interessos gairebé doblarà al 2013 l'objectiu de dèficit del 0,7% fixat per a totes les autonomies.
Aquest desequilibri requereix el reconeixement per part del govern central de Rajoy d’una situació injusta que sí que reconeixia en temps de Zapatero, quan era a l’oposició, perquè la viabilitat financera i l’economia productiva no se recupera només amb ajustos severs. Però, si volem arribar al desitjat dissabte de glòria que ens aparte de l’atur i d’aquesta quaresma perenne, hem d’acabar amb l’actual Desunió Europea.
