El passat 24 de juny, el Ministeri d’Educació, Formació Professional i Esports va presentar una proposta per modificar el Reial decret 132/2010, de 12 de febrer, amb l’objectiu de reduir les ràtios en l’educació infantil, tant en el primer com en el segon cicle. La proposta planteja una ràtio màxima de quatre alumnes en el tram de 0 a 1 anys, sis en el d'1 a 2 anys i vuit en el de 2 a 3 anys. Així mateix, el segon cicle d’educació infantil, que comprén dels 3 als 6 anys, quedaria limitat a vint xiquets i xiquetes per aula.
Recordo una reunió que vaig mantenir amb representants de la Plataforma d’Educadores Infantil. Em traslladaren amb convicció que la reducció de les ràtios era una de les mesures més necessàries per a millorar l’atenció educativa dels nostres xiquets i xiquetes. I tenien raó. Educar no és únicament custodiar; educar és acompanyar, observar, estimular, orientar i donar resposta a les necessitats individuals de cada infant. I això resulta molt més difícil quan les aules estan massificades.
Em sorprén que el mateix Partit Popular que no perd ocasió de traure pit de la gratuïtat de l’educació de 0 a 3 anys no estiga disposat a assumir les mesures necessàries per a garantir la qualitat. Una educació infantil de qualitat no es construeix únicament amb anuncis, titulars i fotografies. Necessita professionals suficients, recursos adequats i unes condicions que permeten atendre cada xiquet i cada xiqueta com es mereixen.
A més, el PP sol ometre una realitat fonamental quan parla de la gratuïtat del tram de 0 a 3 anys: va ser el Govern del Botànic qui va iniciar aquest procés incorporant a la xarxa pública el tram de 2 a 3 anys. Una decisió que va representar un avanç històric en la universalització d’aquesta etapa educativa. Tanmateix, l’actual Consell ja ha deixat clar que no té intenció de continuar integrant aquest servei dins de la xarxa pública educativa.
Però el debat no pot limitar-se exclusivament a les ràtios. També és imprescindible dignificar la figura professional de les educadores infantils. Utilitze deliberadament el femení, perquè prop del 97% de les professionals del sector són dones. No és acceptable que les seues condicions laborals i professionals depenguen de l’entitat o de l’empresa que les haja contractades. Cal avançar cap a una homologació de categories professionals i cap a un reconeixement real de la transcendència de la seua tasca.
Les primeres etapes de la vida són determinants en el desenvolupament cognitiu, emocional i social dels infants. Per això resulta indispensable reforçar les plantilles i incorporar personal especialitzat capaç d’atendre adequadament l’alumnat amb necessitats educatives especials. Apostar per la inclusió significa posar els recursos necessaris allà on són més fan falta.
També cal anar més lluny. Les escoles infantils, que actualment depenen dels ajuntaments, haurien d’incorporar-se progressivament a la xarxa pública autonòmica. Només així podrem garantir unes condicions homogènies, amb independència del municipi on haja nascut cada infant.
No podem oblidar que l’educació és una de les ferramentes més poderoses per a construir una societat més justa. És l’espai on tots hauríem de partir de les mateixes oportunitats, sense que l’origen social, econòmic o familiar determine les possibilitats de futur de ningú. Per això, invertir en educació no és una despesa: és una aposta pel progrés col·lectiu.
Hem hagut d’escoltar tot tipus missatges alarmistes per justificar la negativa a reduir les ràtios. Ens diuen que fer-ho provocaria acomiadaments, perquè les escoles infantils haurien d’assumir més costos. Però aquesta afirmació parteix d’una premissa errònia. Els costos poden gestionar-se amb planificació, gradualitat i més inversió pública. Ningú planteja una transformació immediata, sinó un procés progressiu i responsable.
En aquest sentit, tampoc ajuda que el PP de Pérez Llorca haja renunciat a un nou model de finançament que hauria aportat prop de 3.700 milions d’euros addicionals a la Comunitat Valenciana. Disposar de més recursos significa poder abordar transformacions educatives com aquesta amb més garanties.
També s’afirma que no existeixen prou espais per a organitzar grups més reduïts. Però, per què no començar implantant la parella educativa o la codocència de manera progressiva mentre es planifiquen noves infraestructures? La resposta pareix evident: perquè la innovació pedagògica no forma part de les prioritats d’un govern que demostra conéixer ben poc la realitat de les aules. Encara ressona aquell episodi protagonitzat per l’exconseller Rovira, quan va confondre coeducació amb codocència.
La conclusió és tan evident com preocupant: el principal obstacle no és tècnic ni econòmic. És la falta de voluntat política. Per al govern valencià pareix suficient amb la fotografia i l’eslògan de la gratuïtat del 0-3. Però quan arriba el moment d’integrar aquesta etapa dins de la xarxa pública, de reduir les ràtios com ha posat damunt la taula el govern d’Espanya o de millorar les condicions de les professionals que cada dia donen el millor d’elles mateixes per cuidar i educar els nostres infants, l’interés desapareix.
Fer gratuïta una etapa educativa és important; fer-la de qualitat i pública és imprescindible.
