Sempre he defensat que carregar-se d’arguments és necessari per a afrontar les transformacions socials que tenim al davant. I ja els dic que el repte del canvi climàtic afectarà les nostres vides socialment, sanitàriament, econòmicament i mediambientalment. Si no actuem, les conseqüències seran injustes per a la majoria.
Cal explicar que, en un món finit, no podem llançar recursos als abocadors fins a l’infinit. Per això, hem d’avançar cap a l’economia circular: reduir, reciclar i canviar la manera com produïm. I, justament, sota el lideratge de Compromís és quan més han avançat la nostra ciutat i les nostres comarques en aquest camí.
Perquè la nostra ciutat beu d’aqüífers que es recarreguen a l’interior, i amb la sequera dels darrers anys van morir centenars d’arbres. Si volem garantir que tindrem aigua quan obrim l’aixeta, calen polítiques de custòdia del territori i de gestió hídrica.
Perquè destruir el territori per a enriquir les companyies elèctriques, en lloc de treballar per impulsar comunitats energètiques que ens garantisquen que podrem posar la rentadora o escalfar la casa a l’hivern a un preu raonable, és un atac a les famílies.
El teletreball, la jornada de 32 hores o un transport públic de qualitat no són proclames de rojos. Són mesures que reclama l’Agència Internacional de l’Energia.
Perquè, davant l’increment dels preus dels aliments, cal treballar per la sobirania alimentària, i això significa defensar els xicotets llauradors.
Perquè, malgrat tots els insults, aquests són els grans reptes als quals ens enfrontem, i la solució no pot ser «qui puga, que pague», perquè això és profundament injust. I sí, canviar tot açò i adaptar-nos a la nova realitat climàtica requereix arguments i fugir de la crispació.
