L'altre dia em va vindre a la memòria una de les sèries de televisió que més van marcar la meua generació: «V». Aquella producció dels anys vuitanta en què uns aparentment amables visitants arribaven a la Terra prometent progrés, cooperació i un futur millor. Amb somriures impecables, un discurs ben construït i una maquinària propagandística poderosa, van aconseguir convéncer bona part de la població que havien vingut a ajudar-nos.
Tanmateix, a mesura que avançava la història, els protagonistes descobrien que darrere d'aquella aparença humana s'amagava una realitat ben diferent. La sèrie girava precisament al voltant d'eixa idea: la distància entre la imatge projectada i la realitat.
I he de confessar que, en moltes ocasions, quan observe l'actuació de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, em ve al cap aquella ficció televisiva.
Algú podria pensar que es tracta d'una comparació exagerada. Però permeteu-me explicar per què.
Cal recordar que el professorat valencià va eixir al carrer els mesos de maig i juny per reclamar millores laborals i educatives. La negociació plantejada per la Conselleria va resultar decebedora. Després de setmanes de mobilitzacions, cap de les grans reivindicacions va cristal·litzar en un acord capaç de concitar el suport de totes les organitzacions sindicals.
Pitjor encara, l'actitud dels responsables educatius va contribuir a incrementar la tensió. En lloc d'afavorir el clima necessari per al diàleg, es van succeir declaracions destinades a enfrontar famílies i professorat. Es va qüestionar públicament el col·lectiu docent i es van acumular episodis de falta de respecte als professionals de l’ensenyament.
Finalment, van ser els mateixos docents qui decidiren ajornar la vaga indefinida. No perquè les seues demandes hagueren sigut ateses, sinó perquè consideraven que la negociació havia entrat en una via morta. En aquell moment, els responsables d'Educació es van comprometre a continuar treballant durant els mesos de juliol i agost per acostar posicions.
Però què va passar realment?
La resposta és senzilla: pràcticament res.
No van arribar noves propostes significatives. No es van plantejar mesures concretes sobre la reducció de ràtios. No es van presentar plans per incrementar les plantilles de personal especialista. No es van concretar actuacions rellevants en matèria d'infraestructures. Tampoc es van posar damunt de la taula millores retributives capaces de satisfer les demandes de la comunitat educativa.
I malgrat aquesta inacció, va arribar l'inici de curs i la consellera va afirmar públicament que s'havien produït avanços i que els acords estaven pròxims.
Confesse que en aquell moment vaig quedar perplex.
Una cosa és l'optimisme i una altra molt diferent és presentar com a avenços allò que no ha avançat. Les paraules de la consellera no es corresponien amb la realitat que estaven descrivint els sindicats que participaven en les negociacions.
Malgrat tot, setembre encara podia haver sigut una oportunitat per redreçar la situació. Però no es va produir cap reunió sobre les reivindicacions pendents. Els sindicats van haver d'esperar fins a la reunió de portaveus celebrada a l'octubre amb l'esperança que, finalment, s'obrira una fase de negociació real.
La decepció va tornar a ser majúscula.
En la reunió bilateral mantinguda entre el secretari autonòmic i els cinc sindicats representatius, no es va presentar cap calendari per abordar les reivindicacions acumulades durant mesos. Ni una sola proposta concreta. Ni un cronograma de treball. Ni un compromís verificable.
No obstant això, paral·lelament, els canals oficials de la Conselleria continuaven transmetent un missatge ben diferent. Es parlava de diàleg, de negociació oberta i de voluntat d'acord.
I és precisament ací on em torna a aparéixer la imatge de la sèrie «V».
En aquella sèrie els visitants havien perfeccionat l'art de la propaganda. El problema no era allò que mostraven, sinó allò que ocultaven. El conflicte començava quan la realitat deixava de coincidir amb el relat.
Això és exactament el que ocorre avui en la política educativa valenciana. Mentre els responsables de la Conselleria projecten una imatge d'entesa i negociació constant, els representants sindicals denuncien l'absència de propostes i l'estancament de les converses. Mentre es proclama voluntat de diàleg, no existeix un calendari real per abordar les reivindicacions que van provocar les mobilitzacions del passat curs.
En «V» la màscara acabava caient. I quan això succeïa, els ciutadans descobrien que els problemes no eren els que la propaganda els havia contat.
En l'Educació valenciana també correm el risc de quedar atrapats en un relat que confon anuncis amb resultats, titulars amb solucions i comunicació amb gestió.
La comunitat educativa no necessita missatges tranquil·litzadors ni campanyes d'imatge. Necessita negociacions reals, compromisos concrets i mesures efectives.
Com ens va ensenyar aquella vella sèrie dels anys vuitanta, arriba un moment en què la qüestió ja no és què diu el poder, sinó què hi ha darrere de la màscara.
