El que ha passat a Benialí és d’una gravetat que no ens podem permetre normalitzar. Quatre xiquetes menors d’edat han denunciat haver patit una agressió durant les festes del poble, després d’insults homòfobs i crits com «Viva Vox» i «Viva Franco». La investigació haurà de determinar què va passar exactament i les responsabilitats dels presumptes agressors. Però hi ha una cosa que no necessita cap investigació: davant l’odi i la violència, les institucions hem de respondre amb contundència.
Però VOX, calla.
Calla davant unes menors que denuncien haver sigut atacades per la seua orientació sexual. Calla quan, segons el seu relat, els presumptes agressors cridaven «Viva Vox». I calla mentre altres responsables polítics, organitzacions socials i la ciutadania en general hem expressat públicament la nostra condemna.
Aquest silenci és políticament inadmissible.
I encara ho és més quan qui calla és Llanos Massó, presidenta de les Corts Valencianes. No parlem d’una diputada qualsevol. Parlem de la segona autoritat institucional del País Valencià, després del president de la Generalitat, i de la màxima representant de VOX en les institucions valencianes.
Què li costa a Llanos Massó condemnar una agressió homòfoba denunciada per quatre xiquetes? Què li impedeix dir que ningú ha de ser insultat ni agredit per estimar una persona del mateix sexe? Quina dificultat hi ha a afirmar que els crits d’odi no representen els valors d’una societat democràtica?
Cap.
Per això el seu silenci és tan eloqüent.
No estem dient que VOX siga responsable de l’agressió. Seria injust i irresponsable atribuir a un partit polític els actes d’unes persones concretes. Però els partits tenim una responsabilitat sobre els discursos que utilitzem, sobre els drets que qüestionem i, sobretot, sobre allò que decidimcondemnar o callar.
Perquè els discursos d’odi no són innocents. Quan es qüestiona constantment la diversitat, quan es presenta el feminisme o els drets LGTBI com una imposició ideològica, quan se’ls menyprea com va fer el regidor Alberto Vidal que va catalogar al col·lectiu LGTBI de “rebaño de colorines”, quan es banalitzen determinats discursos d’intolerància, es va construint un clima social en què algunes persones poden arribar a sentir-se legitimades per insultar o, fins i tot, agredir.
I quan després arriba la violència i els responsables polítics callen, aquest silenci també té conseqüències.
La defensa de la diversitat no pot ser patrimoni de l’esquerra. Hauria de ser un consens democràtic. Per això esperem que algun dia VOX entenga que defensar els drets LGTBI no és una concessió ideològica: és defensar la llibertat i la dignitat de les persones.
Mentrestant, nosaltres sí que ho direm clar: cap xiqueta ha de tindre por de ser qui és. Cap adolescent ha de sentir vergonya per estimar. I cap agressió homòfoba pot quedar sense una condemna política contundent.
A Benialí, les víctimes mereixen suport. La societat mereix respecte. I les institucions mereixen representants que, quan l’odi colpeja, no miren cap a un altre costat.
Llanos Massó encara està a temps de parlar.
Però cada dia que passa en silenci, el seu silenci diu més.
