Hi ha una cosa que preocupa cada vegada més a molta gent de Castelló. No és només que hi haja projectes que es retarden, promeses que no arriben o anuncis que es repeteixen una vegada i una altra durant tres anys de govern. El problema és més profund: és la sensació que el govern de PP i Vox no té clar quin model de ciutat vol per a Castelló. De fet, els dos partits que governen semblen estar ja en campanya permanent, més preocupats per diferenciar-se entre ells que per governar.
L’alcaldessa ens fa viure en una ciutat on les fotografies s’han convertit en una política pública. Rodes de premsa, presentacions, infografies, anuncis i titulars que ocupen espais als mitjans i a les xarxes socials, però que massa sovint no es tradueixen en projectes acabats.
L’exemple de l’edifici de Borrull és paradigmàtic. Des de 2024 escoltem dates d’obertura que mai es compleixen. Primer era imminent. Després seria abans d’acabar l’any. Més tard, al març. Ara, més endavant. El problema no és només el retard. El problema és convertir cada nou anunci en una victòria política mentre la realitat continua exactament al mateix lloc.
Però Borrull no és un cas aïllat. És el reflex d’una manera d’entendre la gestió pública basada més en l’aparador que en els resultats.
També caldrà veure què passa amb la proposta d’ajudes al lloguer: si incorpora criteris de prioritat nacional en els requisits d’accés i, sobretot, si una mesura així és legal.
A aquesta sensació contribueixen també diversos compromisos electorals que continuen sense materialitzar-se. Es va anunciar una reducció del sou de l’alcaldia que, a hores d’ara, no s’ha produït. Es van prometre mesures per controlar l’expansió dels pisos turístics i protegir l’accés a l’habitatge, però la ciutat continua sense una resposta clara davant un fenomen que preocupa cada vegada més, especialment en barris com el Raval Universitari. També es va parlar de facilitar l’obertura de biblioteques en períodes d’exàmens per donar suport als estudiants, una reivindicació recurrent que continua sense una solució estable tres anys després.
Tanmateix, qüestions tan sensibles com la gestió del nomenclàtor i, més concretament, el que ha ocorregut amb la plaça del País Valencià, han evidenciat dificultats per construir consensos amplis i una manera de governar que sovint prioritza la imposició sobre l’acord. El problema d’este govern no és la llengua valenciana; és tot allò que representa: identitat, cultura i orgull de poble.
Mentrestant, els problemes que afecten el dia a dia dels castellonencs continuen acumulant-se. El comerç de proximitat abaixa la persiana en molts barris mentre l’Ajuntament sembla més preocupat per les campanyes de màrqueting que per impulsar mesures efectives de suport al teixit comercial local. Els joves tenen cada vegada més dificultats per emancipar-se davant uns preus de l’habitatge que no deixen de pujar. Els barris reclamen inversions, manteniment i serveis mentre moltes de les grans promeses continuen sense arribar.
També passa amb el model turístic. S’anuncien marques, eslògans i campanyes, però costa trobar un debat seriós sobre quin turisme volem, quin impacte té sobre la ciutat i quins beneficis reals genera per als veïns i les veïnes. Perquè una ciutat no pot viure únicament de la seua imatge. Necessita una estratègia econòmica sòlida que passe també per reforçar la indústria i diversificar l’activitat productiva per no dependre exclusivament del turisme.
Castelló té potencial. Té barris amb identitat pròpia, una façana marítima privilegiada, un comerç que resisteix malgrat les dificultats, un teixit associatiu actiu i una ciutadania compromesa. El que falta és un projecte compartit que marque cap a on volem anar durant els pròxims anys.
Governar no és inaugurar projectes de la legislatura passada. Governar no és anunciar mesures que acaben convertint-se en paper mullat. Governar no és acumular fotografies a les xarxes socials per buscar rèdit polític. Governar és transformar la realitat. És planificar, executar i complir.
Per això, cada vegada són més les veus que consideren que l’actual govern municipal ha substituït la gestió per la propaganda. Quan els anuncis es multipliquen però els compromisos continuen pendents, quan les campanyes de comunicació avancen més ràpid que les solucions als problemes reals, és legítim preguntar-se si les prioritats estan on haurien d’estar.
El debat que necessita Castelló no és quina serà la pròxima foto ni el pròxim titular. El debat és quin model de ciutat estem construint. Una ciutat pensada per a les persones o una ciutat pensada per a la propaganda.
Perquè, al final, els titulars passen. Les fotografies s’obliden. Però els problemes que no es resolen ni s’afronten continuen ahí.
I Castelló mereix molt més que una successió infinita d’anuncis. Mereix un projecte de ciutat.
