Alberto Ibáñez, portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Vila-real.
La discriminació per edat és possiblement una de les més tangibles a l'entorn polític però que menys solidaritat aglutina perquè subjectivament és efímera. Molt probablement per la meua edat, vint-i-dos anys, em preocupa molt, i defense la igualtat d'oportunitats per raó d'edat. Jo vaig nàixer un dia de 1991 però podria haver nascut en 1919 o 2011 o no haver-ho fet, és una qüestió d’atzar.
No suporte aquella gent que defensa la gerontocràcia com a solució a la crisi política perquè l'edat és una qüestió, senzillament, això d'atzar. Malgrat que puga òbviament l’edat pot enriquir i aportar una qualitat fonamental com és l'experiència, però tothom amb el pas del temps pot arribar.
Menys encara suporte l'adulcentrisme aquella malaltia individualista que aparca als nostres majors, arracona als joves i subestima als xiquets i xiquetes. Una dèria molt habitual en política, que podria resumir-se en allò de “ja arribarà el teu moment”.
No obstant això, ara hi ha un nou fenomen ,que podríem anomenar ,la "jovecràcia" on sembla que s'ha de ser jove per ocupar llocs de responsabilitat i d'èxit. Jo no faré trampa (tampoc ara que em va bé) els joves volem ser present però en la mateixa igualtat d'oportunitats que la resta de la gent.
Cal, doncs, una aliança intergeneracional per treballar colze a colze. No podem confondre el relleu generacional amb la mutilació de la generació anterior. No obstant això, i deixant de banda, la qüestió poc meritòria de l'edat; cal un relleu a les direccions dels partits polítics on puga entrar nova gent ( de setanta anys o de setze) amb noves idees però sobretot amb noves formes més apropades al nou temps polític, doncs, ja no cal moure fitxa sinó canviar de tauler, una necessitate que s’ha accelerat desprès dels resultats de les eleccions europees on les forces que es situen en el eix democràtic fora del sistema polític actual.
Per això, amb força i solidaritat, cal que, tots plegats, decidim pegar un pas endavant.
