A casa nostra sempre hem estat uns ferms defensors de l’educació pública. Tinc una filla i un fill que estudien en centres públics. La meua parella és mestra de secundària i jo sempre he estat involucrat en les associacions de famílies dels centres en els quals han estudiat la meua filla i el meu fill. Per això done suport incondicional a la vaga indefinida convocada per tots els sindicats educatius del País Valencià, i per això, quan sent a algú dir que la vaga indefinida del professorat valencià és “polititzar l’educació”, per molt que eixa persona siga el president de la Generalitat, no puc evitar indignar-me. Perquè el que realment és polític és deixar deteriorar un dels pilars fonamentals de la igualtat social.
A casa sabem perfectament què significa l’educació pública. No és una consigna ni un eslògan. És la possibilitat que qualsevol xiquet o xiqueta, independentment del barri on naixca o dels diners que tinguen els seus pares i mares, puga aspirar a un futur digne. Però també és l’esforç silenciós de docents que cada dia entren a aules massificades, amb falta de recursos, burocràcia infinita i unes condicions cada vegada més complicades.
La vaga indefinida que vivim al País Valencià no ha aparegut del no-res. És el resultat de mesos i anys d’ignorància institucional, de retallades i de menyspreu cap al professorat i la comunitat educativa. El que estan reclamant els sindicats són qüestions fàcils d’entendre i absolutament necessàries: baixada de ràtios per a poder educar els nostres fills i filles com cal, més personal per a atendre l’alumnat amb necessitats especials, infraestructures dignes i segures, la reducció d’una burocràcia administrativa que fa que dediquen més temps a la paperassa que a les classes, estabilitat laboral i una negociació real amb una Conselleria que, fins ara, només els ha menyspreat.
Hi ha qui critica les vagues perquè “perjudiquen les famílies”. Però les famílies treballadores sabem una cosa: el que realment perjudica els nostres fills i filles és una educació pública degradada. El que els perjudica és convertir les escoles i instituts en llocs saturats, amb menys professorat i menys recursos, amb aules que semblen saunes, amb edificis deteriorats… mentre es beneficia l’ensenyament privat. El que perjudica els fills i filles és normalitzar que els docents treballen al límit, que es tarden mesos a traure les vacants, que durant setmanes no es cobrisquen les baixes, que el professorat interí estiga mesos sense cobrar, com va passar a principi de curs.
La consellera Ortí i el president Pérez Llorca s’enganyen si pensen que esta vaga és només del professorat. Les mobilitzacions estan rebent el suport de famílies, de l’estudiantat i de la major part del poble valencià perquè, cada vegada més gent entén que el problema ens afecta a totes, que atacar l’educació pública és atacar tota la societat. Les manifestacions a Castelló, igual que a València, Alacant, Elx i a molts pobles més, han sigut multitudinàries i reflecteixen un malestar profund amb la situació educativa actual per part de tota la comunitat educativa.
La llibertat no consisteix a poder pagar una escola privada. La vertadera llibertat és que tots els xiquets i xiquetes tinguen accés a una educació pública de qualitat, amb recursos i amb professionals respectats, laica i en valencià. Per això defense esta vaga. Per dignitat laboral, sí. Però sobretot perquè darrere d’ella hi ha una lluita molt més important: decidir quin model de societat volem.
Jo vull una societat on els fills de les famílies treballadores tinguen les mateixes oportunitats que qualsevol altre. I això només és possible amb una educació pública forta. Per això, encara que implique sacrificis i incomoditats temporals, crec que el professorat valencià està fent el que tocava: plantar-se abans que siga massa tard.
Cada dia que passa resulta més evident que la comunitat educativa no va a parar, que al professorat i a la resta de personal dels centres se’ls ha acabat la paciència. Que estan fartes de promeses buides, de menyspreus i de manipulació per part d’un Consell, el del Partit Popular amb l’ajuda de Vox. Pérez Llorca, Ortí, però també Carrasco, han de decidir si les coses tornen a la normalitat o s’acostumen a tindre els carrers plens de famílies defensant l’educació pública.
