jueves, 24 de junio, 2021  |  
‘Sostiene Pereira’ ‘Sostiene Pereira’

- 2 junio, 2021 -

Pau Ferrando. Professor d’Història i Geografia. Regidor de Compromís a l’Ajuntament de Benicàssim i Diputat Provincial de Promoció Econòmica i Relacions Internacionals. ‘Sostiene Pereira’... ‘Sostiene Pereira’

Pau Ferrando. Professor d’Història i Geografia. Regidor de Compromís a l’Ajuntament de Benicàssim i Diputat Provincial de Promoció Econòmica i Relacions Internacionals.

‘Sostiene Pereira’ és, sens dubte, un bon llibre de l’escriptor italià Antonio Tabucchi. Una obra curta, senzilla i directa. Quan la lliges en italià original la prosa et recorda al gran Leonardo Sciacia, un autor de Sicília que es dedicà a retratar a la màfia i la corrupció entre molts d’altres mals del seu país.Del relat de Tabucchi se’n va fer un film en 1995 per Roberto Faenza, amb l’immens Marcelo Mastroiani com a protagonista en una de les seues darreres aparicions a la pantalla. Tot i que ambientada a Portugal, és una pel·lícula majoritàriament italiana.La història és prou simple, però carregada al mateix temps d’una profunditat simbòlica i és considerada una obra antifeixista, amb una clara càrrega política. Narra la vida tranqui-la d’un periodista portugués, Pereira (Mastroiani), en 1938. Un home vell, vidu i acadèmic, que espera amb tranquil·litat i parsimònia la mort, sense deixar mai de treballar, mentre la seua societat, el seu país i el món va canviant. Són els anys del Estado Novo i l’inici de la dictadura feixista de Salazar. Parla de com es va degradant la llibertat i com, de manera imperceptible per al protagonista, els autoritaris i els aprofitats es van apropiant de Portugal i convertint-se en majoria. Perquè qualsevol que tinga alguna lectura sap que totes les dictadures són sempre majoritàries. La dictadura i l’autoritarisme provenen sempre de grans majories uniformes, per molt que, moltes de vegades, es camuflen en parlamentarisme. A més, deriven de projectes democràtics liberals fallits, tal com podem aprendre llegint a Hosbawn, Toynbee, Goldhagen o Gallego. Tota aquella societat que no contemple la pluralitat tendeix, irremeiablement, al totalitarisme de la majoria.

El llibre és una delícia, també el film. El cinema permet llicències, però també complements interessants. Un dels elements més curiosos en la narració de Faenza és l’insistència en mostrar repetidament una finestra de la casa de Pereira per on es pot veure que desfilen joves vestits de feixista. El protagonista no n’és conscient fins al final, en el clímax dramàtic, quan mira a trevés d’ellai veu la realitat de la seua societat. I decideix actuar.No cal treure el cap molt, ni ser Pereira, per mirar per la finestra i veure la situació actual i com alguns estan intentant repetir dinàmiques socials que ens recorden a temps no tan llunyans.

La setmana passada escrivia sobre Thomas Laimbgruber de Caudiel, la feina excel·lent que estava fent al seu poble. Al cap de pocs dies rebia a la seua propietat un missatge d’amenaça en forma de casquets de bala del calibre 38. No era la primera intimidació que rebien. Una jove família d’agricultors.Fa un temps que el PP, Ciudadanos i Vox han incrementat la seua agressivitat en el seu llenguatge polític. Primer intentant aprofitar-se de la crisi econòmica de la COVID a cada mesura que prenia el govern central. Ara, veient que possiblement això no els funcione, que la crisi pot esdevenir un boom després del virus, van a la càrrega amb tot. D’allí on es puga rascar. L’anticatalanisme visceral, ara emmarcat amb els presos del procés fallit de Catalunya. L’incident amb Marroc a Ceuta (on van arribar a agredir a la comitiva del President electe del govern d’Espanya) buscant els tres peus al gat en contra dels mateixos interessos nacionals per treure profit partidista. Tot un despropòsit.Des de la finestra d’un Pereira Espanyol podríem veure això, però moltes coses més. Antifeminisme, homofòbia, supremacisme lingüístic, garrulisme vestit de cultura de Bou i Cacera, xiquets de Múrcia desfilant a música d’himne nacional, com s’alimenta a l’odi entre comunitats autònomes, com tenim  una institució monàrquica partidista, inútil i autocomplaent (potser el nou Vittorio Emmanuelle III?) que és aplaudida perquè no es permés xiular-la com vàrem veure a l’UJI . Mentre s’aplaudeix de manera filistea a càrrecs no electes o forces de seguretat, podem veure com es degrada subtilment als polítics, als mestres i professors, als dissidents de les essències nacionals, i com s’han oblidat de la justícia, la real, eixa que no hauria de tindre color polític i que hauria de ser flexible i igualitària.

Però sobretot des de la finestra de Pereira veuríem la Plaza de Colón, el trio de partits que allí es reuneixen. La dreta i la ultradreta, ja difícil de distingir. Eixe Putsch modern (o no tant) que allí es cova, amb els seus pseudointel·lectuals de pagueta, tot l’odi, la mentida, la corrupció i l’histrionisme que allí acumulen. Ho hem vist abans.

I Pereira hauria de actuar, una vegada més, perquè defendre la llibertat, la pluralitat i la democràcia sempre és una bona causa, mai és tard i, sempre sentir-se orgulós de la democràcia real és de ser un bon patriota.

Whatsapp Telegram