Mònica Àlvaro. Diputada vila-realenca de Compromís a les Corts Valencianes.
Quan isca publicat aquest article, segurament a les Corts estarem escoltant els liquidadors de Canal 9. Els liquidadors, més enllà de la imaginació col·lectiva que ens recorda els homes de negre o les persones que treballaren per contenir el nucli de la central nuclear de Txernòbil que va esclatar ara fa 30 anys, cal dir que són aquestes persones, advocades, juristes, que tenen la difícil i poc reconeguda missió de posar negre sobre blanc quant es deu per RTVV i fins on arriba l’empastre jurídic i econòmic.
I vos puc dir que no és la primera vegada que vénen a contar-nos què s’han trobat. Els seus relats ens posen els pèls de punta i novament ens desperten indignació per tot allò que es va fer impunement i d’esquenes al poble. Una dada només: l’última vegada que vingueren a comparéixer a la Comissió de RTVV ens donaren l’aterradora xifra d’un milió d’euros, el preu que paguem per tenir RTVV amb la porta tancada! Una estafa a la ciutadania en tota regla. I ESTAFA escrit amb lletres ben grans. Per què quin altre nom sinó podem posar a destinar un milió d’euros només al manteniment i l’emissió d’aquest codi de barres de colors que tots i totes veiem quan fem zàping? (I permeteu-me ara una llicència a cau d’orella: encara en som molts els que fem zàping i no hem esborrat del comandament a distància el lloc que li guardàvem a Canal 9. Ni l’esborrarem perquè la nostra tele torna).
Reconec, és visible i patent, que tenir una ràdio i televisió públiques i en valencià està tardant molt més d’allò que pensàvem. I és que dia rere dia, en obrir un calaix... Sorpresa! Les despeses, contractes signats i no complits, i compromisos de pagament van més enllà del que ens havien contat. A saber, el Partit Popular, i en concret Alberto Fabra, no va tancar una tele i una ràdio, no. Simplement va desendollar un cable, sense mirament, sense anestèsia, però no va aturar el toll de les despeses. L’única intenció que hi havia al darrere era deixar-nos sense veu, sense imatge, sense opinió. I ara en paguem les conseqüències, ells també, que estan a l’oposició. Però això no és prou per a tot el mal que es va fer.
Per contra cal dir que anem avançant i ja tenim un esborrany de llei que estem debatent i que donarà llum verda a què tornem a tenir la tele i la ràdio dels valencians i valencianes. En aquest esborrany, que ara treballem, volem que quede palés que els pobles també tenim dret a ser informats i, sobretot, a informar d’allò que fem. Perquè solament una informació de proximitat serà la que vertebre el territori i faça que engrandim l’orgull de ser valencians i valencianes. Tant se val si venim del nord o del sud. I a més, la volem de qualitat, interessant, que resulte útil i que els nostres infants tinguen accés a la tele i ràdio en la seua llengua, la mateixa que parlen amb sa mare i son pare i que no han tingut l’oportunitat de sentir en boca dels herois dels seus dibuixos animats ni tampoc en la ràdio de camí al col·legi.
Serà, ha de ser, la tele i la ràdio de totes i tots. I aquest, i no un altre, és el nostre Compromís. Promeses que no hem oblidat i per les quals treballem, en silenci però amb constància. Com tampoc hem oblidat la reciprocitat, la marea humana que sortírem a demanar TV3 i a defensar Canal 9 als carrers de les nostres ciutats. Com a poble, ens ho mereixem, com a poble ens ho deuen, com a poble, ho tindrem.
