Alejandro Moreno Sandoval.
D'acord amb el moment que es viu ara en la província de Castelló i tot el territori valencià, el procés de confluència, el procés de convergència, el procés d'unitat popular, o com es vullga cridar, és necessari desenvolupar-ho i treballar-ho des de la més absoluta convicció, que és un haver de construir-la. El problema de sempre és que al davant, tenim la lluita entre el ‘partidisme i el sense-partidisme’, dualitat que no solament és de l'època actual, sinó que ve de sempre, de tota la història de la lluita de classes. I on malgrat considerar, si s'és, o no s'és partidista, la qual cosa no s'acaba d'entendre és per què no fem el que es deia des de la revolució d'octubre amb l'aplicació del marxisme, i encara que sone a clixé ortodox, que: "les masses són fonamentals en quant a què és el que volen aconseguir" (Lenin): O siga i traduït a l'època actual, respondre'ns a la pregunta sobre, què és el que la gent (les masses) volen aconseguir en aquest moment a través d'una confluència d'organitzacions, moviments, partits, ciutadans i ciutadanes.
Al fet de què tenim que respondre?
Si ens anem a les enquestes de percepció de problemes, trobem que ‘les masses’ perceben com el seu problema mes greu l'atur amb un 78,6% (CIS, set. 2015) i després la corrupció política i el frau amb un 39,5% (CIS, set. 2015). Què oferim pel que fa a açò? El lògic seria: Treball i zero impunitats; Justícia equitativa i intolerància contra la corrupció. Punts programàtics per a oferir a la gent, a les masses que perceben aqueixos problemes.
En aquestes dues dimensions es mou el tema del model econòmic, moltes persones i moltes organitzacions, lluitem contra un model i un sistema que resulta ser injust, per desigual i inequitative en drets i en deures.
Els treballadors guanyen poc, solament per a sobreviure i a voltes ni para açò. I els grans empresaris, amb gran capital i grans empreses, guanyen tot, i cerquen dia a dia, com incrementar aqueix guany, i les regles establides els permeten fer-ho. No al contrari als treballadors. Indubtablement que la resposta o la mesura correctora en aquest cas ha de ser: compensar dignament el treball de tots i totes, treballadors i treballadores, empresaris i empresàries, tant els xicotets com els grans. Ajustar el model sense extremismes entre la lluita de pobres contra rics, és a dir en aquesta lluita de classes. Disminuir les desigualtats i acabar tant amb la pobresa, com amb la riquesa particularitzada, privada; Augmentar i millorar la riquesa publica i distribuir els recursos raonablement.
Estic segur que la gran majoria de la gent volem que el sistema funciones d'aqueixa manera. Doncs llavors és qüestió que la majoria pensem que cal canviar el model, que ha arribat el moment de canviar les formes en què triem a els qui tenen la responsabilitat de legislar cap a la igualtat. De manera contrària al que han legislat tota la vida, amb aqueixes polítiques de desigualtat amb les quals ens han portat els dos partits responsables d'açò.
Qui estem en contra d'aqueixos problemes?
Qui estem proposant una eixida cap a l'ocupació, cap a la no impunitat de la corrupció? aqueixos deuen ser alguns dels punts que constituïsquen aqueixa confluència. Una altra tendència amb la qual estem d'acord molta gent, ser de tendència anti-bipartidista. No solament els i les de tendència política partidista, sinó també els i les no partidista. Les masses no són el partit, les masses no pertanyen al partit, les masses són la nostra gent, el nostre poble, la nostra cultura, la nostra necessitat. I es tradueixen orgànicament en una societat organitzada en associacions de professionals, de la cultura, de la salut, de l'educació, dels comerços, sobretot dels xicotets, en autònoms. Les masses són aqueixa xarxa multisectorial que té la necessitat del canvi i és amb ella amb qui hem de construir aqueixa unitat popular.
Lògicament, per a lluitar contra el bipartidisme, esta ha de travessar una crisi com a tal. Ja la tenen, tenim els seus casos de corrupció, estan plens de corruptes, que al seu torn són els responsables de les polítiques antisocials i desfavorables per a les majories. Doncs llavors cal incidir contra ells, contra el que representen i contra el que fan. Dividir-los, afeblir-los, en el que defensen i com ho defensen, amb les seues normes de desigualtat social i econòmica. L'extra vindrà després, sabem que fa falta un procés constitucionalista amb un altre model d'estat, decidit i consultat amb les masses: Monarquia si, monarquia no. Combatre els residus de la dictadura i el feixisme espanyol.
Cal construir un nou model social, un nou model productiu, un nou model econòmic, substituint una estructura obsoleta i injusta amb una altra nova i com a alternativa per a les majories.
Si, val, llavors... quin deu ser l'estratègia unitària? Qui la planteja i com es planteja? A qui hem d'ajuntar, per a guanyar l'alternativa?
Cal reconèixer que hi ha militants de base que s'estan deixant la pell treballant per la promoció de la unitat. Amb les seues organitzacions populars, juntament amb els moviments socials, formant part d'aqueixa unitat. Però, com anem a entendre la unitat. Jo tinc com a referència algunes experiències històriques, que ens han ensenyat que la unitat del poble ha de ser una "unitat pluriclasista", (Jaime Welock FSLN). Welock ens va explicar una vegada que El triomf a Nicaragua Sandinista es base en aqueix tipus d'unitat. L'aliança pluriclasista va donar el colp definitiu per a la presa del poder polític després d'una llarga guerra revolucionària.
D'altra banda, una altra experiència va ser la del triomf de la unitat popular a Xile, que també va fer ús del pluriclasismo. El mateix Lenin (1918) ens va parlar que fa falta incorporar la lluita de tots i totes, "participant conseqüentment amb els objectius de transformació social (en aquesta ocasió són a la meua semblar canvis en model econòmic i model polític).
Però per a açò cal enfortir la formació de “quadres” polítics, amb capacitats operatives per a l'estructuració d'una xarxa d'avantguarda que de suport a aquests objectius, sense infantilismes esquerrans. És a dir, si recórrer a la dignitat de l'irrenunciable de “els nostres objectius”, manifestant com una gran necessitat que som esquerra i que per açò no renunciem als nostres objectius. Sí, però per a arribar a ells transformem les condicions. Tant internes, les nostra i les de la nostra esquerra i les externes, el nostre entorn i les nostres xarxes. Enfortir una xarxa d'acció, una Aliança amb representants de tendències ‘anti-alguna cosa’. Però, anti-que? Anti atur i anticorrupció per descomptat.
És per açò que jo pense que és el moment d'unificar tots els fronts, s'obri el temps per a optar per la multiplicació de les parts de cada opció en un tot. Cada tàctica de confluència unitària a manera de convergència ha de posar la seua obstinació a aconseguir la unitat en una alternativa. Sumar posicions per a multiplicar a través d'un instrument de lluita alternativa. Hem d'organitzar i mobilitzar comprometent la nostra gent. Donant esperances a tots i a totes, a la gran majoria que açò el podem canviar entre tots i totes.
Per açò per a aquest 6 de Novembre a Castelló i a el País Valencià ha d'haver-hi una confluència política com una opció que trenque les regles del bipartidisme i reduir a la mínima expressió les representacions neoliberals dels partits de sempre i la marca blanca ciutadana.
Acordar ja l'opció, i decidim ja! Multiplicar aqueixa Unitat Popular, amb un major Compromís, perquè tots i totes juntes amb opcions Republicanes, Verds, Feministes, ecologistes i de qualsevol tipus d'Avantguarda, diguem que junts Podem, canviar aquest 20D. Molts ciutadans i ciutadanes ho estem desitjant i esperant.
