Fa uns dies escrivia a les seues xarxes socials l'exdirectora d'informatius de Ràdio Televisió Valenciana, Raquel Ejerique, que els grups de WhatsApp dels pares i mares del nostre país feien fum aquestes setmanes, i no li faltava raó.
Amb incredulitat, molts s'estaven assabentant ara del despropòsit supremacista que, disfressat de llibertat, el duo de Mazón i Rovira, president de la Generalitat i conseller d'Educació, portaran a terme amb el consentiment del govern de Pedro Sánchez.
I és que entre el 25 de febrer i el 4 de març, les famílies hauran de votar per, segons Mazón i Rovira, "elegir libremente la lengua base". Això, a simple vista, pot semblar democràtic, però, rascant un poquet, és una aberració de totes totes.
Primer, perquè tornem al model de la segregació per llengües, un model superat gràcies a Compromís. En segon lloc, perquè tries el que tries, els números i les excepcions fan que això de la llibertat vaja per barris i no hi haja cap garantia directa. A més, amb el model del PP, no es podra saber quina llengua hi haurà a l'escola ni quina tocarà fins després de matricular-te. I, per acabar, aquesta elecció de llengua només es fa a les zones que la Llei d'ús del valencià defineix com a valencianoparlants; a les zones castellanes es votarà, però només estarà el model en castellà. Al Partit Popular, i especialment al seu conseller d'Agricultura, Miguel Barrachina, els va sentar molt malament que, en municipis com Sogorb, els pares i les mares triaren en l'anterior model lingüístic el que més valencià tenia. Bàsicament, perquè els pares i mares volen el millor pels seus fills i no tenen la ràbia que el PP li té a la nostra llengua.
I si tot això no fóra suficient, des del punt de vista científic, pedagògic, d'aprenentatge de llengües, inclús des de la neurociència i com funciona un cervell monolingüe i un bilingüe, no hi ha cap argument per a la decisió que ha pres el Partit Popular, encara que, com va dir el conseller d'Educació, ell no estudiava els informes que venien de la Universitat, i tan ample.
Davant d'aquesta situació, els pares i les mares, els col·lectius professionals, claustres, sindicats i partits polítics estem en peu de guerra. Destaca especialment que els dos diputats per Compromís al Congrés, Àgueda i Alberto, van ser capaços de sumar 48 diputats més per presentar un recurs davant del Tribunal Constitucional contra aquesta llei, cosa que no va voler fer el govern de Pedro Sánchez i, en concret, la ministra d'Educació Pilar Alegría. I això és greu.
Perquè, si el govern d'Espanya haguera presentat el recurs, com per exemple ha fet amb les lleis de memòria, automàticament podrien haver demanat la suspensió cautelar de la barbaritat que vol fer el govern de Carlos Mazón i el Partit Popular, com ho han fet amb les lleis de memòria democràtica.
Però no, el PSOE, quan es tracta de la nostra llengua, es queda al marge i, si protesta, és amb la boca xicoteta. I és que és sorprenent veure aquests dies en xarxes socials diputats i càrrecs del Partit Socialista indignats amb la llei educativa, quan si està en marxa és justament per la inacció del seu govern. De què ens serveix tindre la secretària general dels socialistes valencians, Diana Morant, de ministra de Ciència, si el seu govern fa la vista grossa a aquest despropòsit? De què serveix que ací els perfils de xarxes socials del PSOE estiguen tant mobilitzats, si les dues ministres que poden actuar no fan res?
Sincerament, no negaré que la responsabilitat d'aquest atac a la nostra llengua és del Partit Popular, però tampoc ens hem d'oblidar de qui no ha fet res, sabent que podia haver-lo aturat.
