Si voleu saber quina és la manera de gestionar que té Begoña Carrasco i el seu equip, no heu de mirar les seues xarxes socials, personals o corporatives, heu d’analitzar les decisions polítiques que prenen, és a dir, mirar què fan, no el que et conten que fan.
Si esta revisió la feu amb una mirada crítica voreu que hi ha decisions polítiques que revelen la seua manera d'entendre la societat. La de Carrasco, la d’Ortolá, la del PP i la de VOX. Per què dic açò? Perquè l’equip que està gestionant el dia a dia de Castelló ha decidit, des del primer dia, afrontar problemes socials, com pot ser el sensellarisme, des d’una perspectiva policial, de seguretat, relegant els Serveis Socials a un paper secundari, enviant així un missatge preocupant: que la pobresa és un problema de seguretat abans que una qüestió de drets.
Això és un error que suposa el risc de crear a Castelló ciutadania de primera i ciutadania de segona.
Esta visió simplista i sense ànima d’un problema tan greu com és el sensellarisme ens porta a pensar que, traient unes persones que dormien en un pàrquing públic en plena onada de fred i desmuntant un campament xabolista sense ni tan sols informar els Serveis Socials, com ha passat recentment a Castelló, solucionem el problema. Res més lluny de la realitat. El que estem fent és traslladar eixe problema, canviar-lo de lloc. Però les persones sense llar, que són les principals afectades d'esta situació, no necessiten que les desplacen d'un pàrquing a una plaça o d'un parc a un altre. Necessiten un sostre, atenció sanitària, suport psicològic quan cal, orientació laboral, acompanyament social i, sobretot, una administració que les tracte com a persones, com a ciutadans amb drets, no com un inconvenient per a la imatge de la ciutat, no com una molèstia en un àlbum de fotos impol·lut.
No demane apartar la Policia Local d’estes intervencions. Al contrari. El que dic és que la policia ha d’intervindre quan Benestar Socials ho consideren oportú, quan existeixen situacions de risc, quan cal protegir persones o garantir la convivència. Però una cosa és col·laborar i una altra molt diferent és substituir els professionals que tenen la competència, la formació i les ferramentes per intervenir socialment, que sembla que és el que està fent el regidor de seguretat.
Si no ho fem així, estem penalitzant a les persones més vulnerables d’esta situació, a les persones sense llar, ja que, quan les actuacions no es coordinen des de Benestar Social, correm el risc de trencar els processos d'acompanyament, de deteriorar la confiança construïda pels equips de carrer, confiança que no és fàcil aconseguir, i s'ofereix una falsa sensació d'eficàcia. Sí, és cert, buidem un espai públic durant unes hores de la presència de gent sense sostre, però el problema continua exactament igual perquè ningú ha actuat sobre les causes que l'han provocat.
Cap ciutat ha aconseguit reduir el sensellarisme augmentant la pressió policial. Cap ni una. Ho han fet apostant per models com l'Housing First, reforçant els equips socials, treballant acompanyades de les entitats socials, incrementant els recursos residencials i coordinant totes les administracions implicades. L'evidència és clara: quan els serveis socials lideren, les possibilitats d'èxit augmenten. Quan es criminalitza la pobresa, el fracàs està pràcticament assegurat.
Malgrat les denúncies, dubtes i queixes que Compromís, i moltes entitats socials hem mostrat sobre estes actuacions, Carrasco com a alcaldessa i Ortolá com a regidor delegat de l’Àrea de Seguretat, continuen actuant com si la resposta al sensellarisme depenguera principalment de la Regidoria de Seguretat. Esta visió no sols és socialment injusta; és tècnicament equivocada i políticament irresponsable. Confon els efectes amb les causes i acaba convertint les persones més vulnerables en objecte d'actuacions que haurien de tindre un altre lideratge.
Governar és assumir que els problemes complexos no tenen solucions simples. El sensellarisme no desapareix perquè deixe de veure's. Desapareixerà el dia que l'Ajuntament entenga que la millor política de seguretat és una bona política social. I això només serà possible si Benestar Social ocupa el lloc que la llei, els professionals i el sentit comú li atorguen: el de liderar la resposta pública davant una de les formes més dures d'exclusió que pot patir una persona.
