Castelló viu instal·lada en un temps verbal, que és el futur. Farem. Impulsarem. Licitarem. Reformarem. Posarem en marxa. Estudiarem. Demanarem.
Tres anys i ‘pico’ després del canvi de govern municipal, el futur continua sent el temps preferit de Begoña Carrasco. I el problema no és anunciar projectes. Qualsevol govern ha d’explicar què vol fer. El problema arriba quan l’anunci deixa de ser el principi d’una acció i es converteix en un substitut de l’acció.
Perquè una ciutat no es governa amb reels, rodes i notes de premsa. Una ciutat es governa fent que les coses funcionen i que vaiguen en marxa. Ja que poden inaugurar i que no es puga possar en funcionament com hem tingut l’exemple de l’edifici Borrull.
Ho hem vist amb les biblioteques 24 hores. Una promesa atractiva per a la gent jove i per als estudiants, anunciada com una millora dels serveis públics. Però quan arriba l’hora de la veritat, Castelló continua esperant eixe servei mentre, paradoxalment, els horaris de les biblioteques s’han reduït en períodes com l’estiu.
Ho hem vist també a Refeyme. Els veïns i veïnes fa anys que esperen una solució al problema del soroll. La pantalla acústica s’ha anunciat, s’ha pressupostat, s’ha tornat a anunciar i fins i tot se’ns va dir que estaria estrenada en 2026. Però els anuncis no insonoritzen les cases. Les obres, sí.
O podríem mirar cap a les nostres platges. Cada estiu arriben les fotografies, les campanyes i els anuncis sobre la temporada turística. Però darrere de la postal hi ha els serveis quotidians com les dutxes, neteja, transport públic, informació, accessibilitat o personal suficient per atendre quilòmetres de litoral. Una bandera o una fotografia promocional no substitueixen un bon servei públic.
També podríem parlar de joventut. Mentre escoltem discursos sobre una ciutat atractiva per a la gent jove, Castelló ha vist tancar quatre centres juvenils. És difícil convéncer els joves que són una prioritat mentre desapareixen espais pensats precisament per a ells. Abanda de com es va destapar el govern dient que només calia vore les camisetes que duien per voler tancar-los.
I ara tornen els anuncis sobre infraestructures educatives. Projectes que es presenten com si estigueren a tocar de convertir-se en realitat quan encara queden tràmits, competències, projectes, licitacions i obres per davant. Vaja que falta tot.
No es tracta de negar que un govern haja de tindre projectes. Al contrari. Governar és imaginar la ciutat del futur. Però, sobretot, és ser capaç de construir-la en el present.
I després de tres anys i tres mesos, ja no tot pot continuar sent una promesa.
Castelló necessita menys política d’aparador i més gestió. Menys titulars sobre allò que algun dia passarà i més explicacions sobre allò que encara no ha passat. Menys fotografies anunciant projectes i més fotografies de la possada en marxa, quan realment estiguen acabats.
Perquè darrere de cada promesa ajornada no hi ha només un expedient. Hi ha persones. L’estudiant que necessita una biblioteca oberta. La família de Refeyme que vol descansar a sa casa. El comerciant que necessita saber què passarà amb el seu negoci. La persona major que necessita una platja accessible. El jove que busca un espai municipal on trobar-se.
Eixa és la diferència entre comunicar que governes i governar.
Castelló no necessita que li conten cada setmana tot el que faran. Després de tot este temps de govern de PP i VOX, necessita començar a veure tot allò que han fet.
Perquè al final una ciutat no viu dels anuncis. Viu dels resultats.
