Quan havia d’explicar qui era Juan Doménech, sempre deia que era la persona que més sabia de política de Castelló, i crec que no m’equivocava.
Com a president d’ALCER Castàlia, l’associació de malalts renals, tenia molt clar com funcionava l’administració, qui ocupava els llocs de poder i decisió, i que els temes importants requerien temps i, sobretot, que havien de passar per decrets, ordres, direccions generals i comitès amb caps de servei.
Ell tenia claríssim que, en la sanitat valenciana, La Fe i el Clínic són dos poders amb els quals Castelló ha de lidiar, i que, en matèria sanitària —i en moltes altres— València està a només 60 quilòmetres de Castelló, però Castelló sembla estar a 1.000 quilòmetres de València.
I justament per tot aquest coneixement acumulat, quan al juliol de 2022 se’m va acudir una idea que feia temps que em rondava pel cap, el primer a qui vaig telefonar va ser ell: —Juan, escolta, tinc una idea... açò no pot continuar així. Castelló necessita un nou Hospital General... —no em va deixar acabar la frase. —No saps quanta raó tens, Ignasi. Dis-me quan et poses, que jo t’hi seguisc.
La conversa no va ser molt més llarga. Tots dos teníem clar que era una necessitat i una qüestió de justícia. També teníem clar com calia treballar-ho: acordar els temps. Massa prompte —era estiu— i la proposta passaria sense pena ni glòria.
Massa tard —amb les eleccions a prop— i tot quedaria en promeses. Però en el moment just, amb un treball de base i amb els comicis aproximant-se, podíem aconseguir el primer objectiu imprescindible per a una obra tan gran: el consens polític, social i mediàtic. Eixe era el nostre objectiu, en un moment en què ningú parlava d’aquesta necessitat tan evident. I ja vos avance que ho vam aconseguir, sobretot perquè teníem al nostre favor que es tractava d’una reivindicació justa, necessària i —per què no dir-ho— extremadament urgent.
Al ple de debat de la ciutat de Castelló del setembre de 2022 vam donar el primer colp d’efecte. Com a portaveu de Compromís, vaig dir en la meua primera intervenció que necessitàvem un nou Hospital General amb habitacions d’ús individual.
A eixa petició, no tots els grups polítics van reaccionar; alguns van fer oïdes sordes. Però especialment em van animar les paraules de la regidora no adscrita, Paula Archelós, que treballava a l’hospital i ràpidament va fer seua la proposta, deixant en evidència que el que estàvem reivindicant era un clam silenciat. Després del ple, calia deixar reposar la idea.
Però va passar l’inesperat: el PSOE va portar a la Junta de Portaveus de l’Ajuntament una declaració institucional per aplaudir les accions que estava duent a terme la Conselleria de Sanitat per ampliar l’Hospital General. Tots els grups polítics hi van estar d’acord, però Compromís vam votar-hi en contra. Perquè ells encara no ho havien entès: açò no va d’una ampliació ni de felicitar València per allò que vol fer a Castelló. Açò va de reivindicar un hospital digne, amb habitacions individuals i nou, per a Castelló i la província.
Cal recordar que és l’hospital de referència per a les comarques del nord del País Valencià. Per aquell vot en contra a la declaració del PSOE, els socis de govern ens van titllar d’electoralisme i oportunisme —i si no ho creuen, revisen l’hemeroteca—, però a la Junta de Portaveus següent, Compromís vam portar la nostra pròpia declaració: reivindicar un nou Hospital General amb habitacions individuals. I sí, tant a l’Ajuntament com a la Diputació, la nostra proposta va ser aprovada per unanimitat.
Llavors tocava treballar amb la societat civil: associacions de malalts i familiars —la primera, com no, ALCER Castàlia—, sindicats, junta de personal, col·legis professionals... Compromís ens reuníem i tots tenien clar que calia un nou hospital. I mentre nosaltres fèiem eixa feina, Juan feia la seua: amb els col·lectius esmentats i també amb els partits polítics, aconseguint molt prompte que mitjans i partits —almenys a nivell de Castelló— apostaren pel nou hospital. I això ja era una xicoteta victòria, però sabíem que encara quedava molta feina per fer.
No puc acabar sense recordar la gala dels premis Ràdio Castellón Cadena SER, on Juan Doménech va pujar a recollir el premi concedit a ALCER Castàlia. Primer va donar les gràcies a Cadena 100 —una errada que només a ell se li podia perdonar—, i després va dir, amb claredat i contundència, davant d’un auditori amb més de mil persones: —Qui no done suport a un nou Hospital General de Castelló serà un traïdor a la província. Més clar i directe, impossible. I més encara en una sala plena de càrrecs públics. En aquell moment, a finals d’octubre, el consens sobre la necessitat d’un nou hospital ja era majoritari a les comarques de Castelló. Calia seguir fonamentant-lo, perquè les coses importants requereixen temps.
Però ens faltava que el consens arribara a nivell autonòmic. I això va arribar més endavant, amb dos punts d’inflexió on Juan i la premsa van ser claus perquè aquella estratègia que vam traçar el juliol de 2022 donara fruits.
Però eixa història la deixarem per a la setmana que ve.
