miércoles, 27 de octubre, 2021  |  

- 30 junio, 2013 -

Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d’antropologia i teologia, i tècnic comercial. Què passaria si al Parlament Andalús el PP presentara una moció no de... La safanòria dels polítics

Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d’antropologia i teologia, i tècnic comercial.

Què passaria si al Parlament Andalús el PP presentara una moció no de llei per tal que la Junta d’Andalusia demane a la RAE que faça constar al diccionari que l’andalús no és una variant del castellà, sinó un llengua pròpia que ja es parlava abans de la invasió musulmana? Al cap i a la fi, hi ha més diferència entre l’andalús de Granada i el castellà de Valladolid que no la que hi ha entre el valencià d’Alcoi i el català de Fraga.

Mala perspectiva electoral té el PP quan torna a desenterrar la batalla lingüística. Cal demanar als polítics que no posen les seus mans brutes i  mercenàries en qüestions que no són de la seua competència. La llengua no és cap moneda de canvi, que s’usa segons convé al ruc que només té per safanòria els vots i els diners. Fa uns anys, quan Aznar parlava català en la intimitat i era un ostatge de Pujol per poder governar, el PP pacificà la guerra lingüística i creà l’Acadèmia de la Llengua. Ara, quan té la majoria absoluta i creix la desafecció dels valencians,  es posa en qüestió la unitat lingüística i es torna a la guerra de senyeres.

Independentistes catalans i valencians barraquetes són de la mateixa nissaga localista, víctima d’un nacionalisme patològic que fa de l’odi al  veí el seu signe d’identitat. Per això són incompatibles. I, vés per on, ara els dos defensen la senyera amb el blau. Contra un nacionalisme excloent i amb tendència totalitària, cal afirmar que es pot ser espanyol i català alhora, i que es pot parlar valencià com qui parla mallorquí i català. Que les llengües hispàniques no són patrimoni de cap partit polític ni de cap comunitat autònoma, ni d’Espanya, sinó que formen part del patrimoni de la Humanitat. Cal afirmar contra el fanatisme espanyolista que una llengua comuna entre valencians, catalans i mallorquins no és cap amenaça per al castellà. L’amenaça són més aviat els polítics sectaris que fan de la política lingüística una eina de domini doctrinari i un instrument de discriminació tot impedint, amb ànim de revenja, el castellà com a llengua materna a l’escola dels alumnes de parla castellana. Les víctimes del franquisme reprodueixen ara la mateixa repressió que Franco va cometre contra la nostra llengua. És la llei del botxí i la víctima, quan aquesta assimila la dinàmica del repressor.

La irresponsabilitat del PP en tornar a l’època dels rebentaplenaris del GAV i de González Lizondo indica una falta de perspectiva històrica, així com un anacronisme ranci i sectari del que també fan ostentació el tàndem CiU i ER en plantejar al XXI les batalletes nacionalistes del XIX. A deshora i en plena ruïna econòmica. Són els rucs donant voltes a la sénia i darrere la safanòria dels vots. D’això se’n diu devaluar la democràcia.

Whatsapp Telegram