Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
Un altre cop caldrà dir no. Caldrà repetir que nosaltres no som d’eixe món. Un altre cop caldrà cantar que no era això pel que vàrem lluitar tants anys i tanta gent. Que no era per aquesta Esparta de convergents i de republicans del cop de falç, i que l’Ítaca cap a la qual navegàvem ha estat incendiada i profanada per una colla de mercaders incapaços de respectar les llibertats individuals amb la coartada de la llibertat de tot un poble. Això ja va passar a la Germània de tants malsons i de dissidents exterminats. No volem tornar als himnes bèl·lics ni als crits de guerra.
Una altra vegada els vents no ens són favorables. Vam haver de lluitar contra la dictadura que anorreava la nostra identitat, perseguia la nostra cultura i ens maltractava la llengua. A Catalunya era símptoma de rebel·lia i a València, causa de menyspreu i parla de “llauros”. La gent com cal, de bona casa i millor hisenda, parlava naturalment castellà. Només el poble ignorant i sense cultura usava eixa baixesa de llengua que encara, a hores d’ara, gairebé mitja València no sap cóm anomenar-la. Una cosa d’allò més natural, ja que llevat de les promocions dels darrers trenta anys, no van poder estudiar-la a l’escola.
Molt abans, quan encara Franco era viu, vas eixir al vent de la plaça pública només amb la teua guitarra i la nostra pobra llengua, de la què més de mitja València s’avergonyia. Vas ser el portantveu d’una dignitat recobrada entre clandestinitats tolerades i silencis oficials, que et van barrar el pas per eixir a la televisió que ells anomenaven espanyola, i és ara quan a tots ens toca pagar la factura d’aquell mal ús del nom d’Espanya. No es pot usar el nom de tots en benefici del partit propi, és un expoli; és a dir, convertir en privat allò que és públic, de la polis.
Dius que no eres independentista, que no hi veus clar. Que vols tastar abans al caldo de la cassola, que ja d’entrada no t’inspira confiança. Per mantenir la lucidesa i la teua llibertat d’esperit i d’intel·lecte t’han dit de tot, des de traïdor a valencià de merda. A males costes ens han portat les veles i els vents, a mals indrets on els fenicis parlaven català amb Aznar mentre pactaven vots per diners, on Zapatero es feia culé i nodria els llobatons al cau de la guineu, i on ara sembla que és Franco que torna a prohibir idiomes i dissidents, i vés per on, ha canviat de llengua. Una altra vegada la polis és profanada al servei d’una causa partidista, fanàtica i perillosa pel seu component de diferenciació privilegiada i elitista. Aquest mal ús del nom de Catalunya farà créixer l’anticatalanisme, com has dit ben assenyadament, a València, i a la resta de pobles d’Espanya. Si Franco va fer malbé el nom d’Espanya, Mas i Jonqueras són a punt de desbudellar el nom de Catalunya.
Ni el vent mestral ni el ponent; ni el vent xaloc ni el llevant ens han varat la nau als espadats. Ha estat el vent tramuntanal, aquell que forasenya els homes i els torna bròfecs i bel·licosos, qui ens ha portat un altre cop a terres inhòspites on les llibertats de l’individu són sacrificades a la divinitat de la tribu. Ja ni els vells herois són dignes de respecte i són foragitats a les tenebres quan no s’hi sotmeten al gregarisme i malden per la llibertat de la consciència personal. Mal vent bufa del nord. Més encara per als homes tolerants i de bonhomia. El meu respecte per Raimon i pel seu testimoni d’home lliure.
