Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
Arquitectònicament la casa pairal és la típica casa de pagès, una mansió rural amb cellers, i que el dret civil català vinculava necessàriament a la massa hereditària de l’hereu. El fill major que era el privilegiat en detriment dels fadristerns, en llatí ‘fratres externi’, o germans forans que s’havien de buscar la vida fora de casa, tradicionalment a la milícia o la clerecia, i més modernament a la ciutat. La literatura romàntica catalana associà aquest habitat familiar al simbolisme de la pàtria com el bosc sagrat on habitaven els avantpassats o paires, forma occitana de pares.
En plena eufòria d’alliberament del territori pairal, Jordi Pujol es confessa públicament d’haver amagat a l’estranger el capital de la seua herència paterna. I Artur Mas, un altre evasor fiscal que també té a Liechtenstein els diners de l’herència de son pare, manifesta que no té res a dir sobre la confessió de Pujol, ja que és un afer privat i no de partit. Defraudar el fisc és, a més d’un delicte, un acte d’immoralitat a la comunitat ciutadana, a l’estat i a Espanya. Aquesta dimensió pública de l’afer no afecta a Artur Mas. Acostumat al mantra ‘Espanya ens roba’ potser pensa, com el bandolerisme andalús del XIX, que assaltar un lladre no és un robatori, sinó un acte de justícia social. Potser no tardaran a argumentar sobre aquest principi l’exculpació de Pujol i del mateix Mas. Estic convençut que internament ja els va bé aquesta coartada.
A la rècua dels Millets i Pallerols, del mini ERO d’Unió, del quatre per cent de les obres públiques, aquell escàndol que denuncià Maragall arran l’escàndol del Carmel i que Pujol condemnà al silenci de l’omertà siciliana, a aquesta rècua calia afegir ara els comptes a Andorra de l’expresident. L’Alzheimer de Maragall s’assembla molt a la desmemòria d’Adolfo Suárez.
Diuen els entesos que aquesta confessió voluntària de Pujol ha estat provocada per la sospita de que Montoro que, sense presumir com ho feia Rubalcaba, tot ho sap li havia passat la xuleta a Rajoy, per tal d’usar la informació com a arma en la negociació del dimecres a la Moncloa. Vés a saber. Potser hi ha més coses. Fa més bé la pudor que es tracta d’amagar a l’ombra de la casa pairal les malifetes pecuniàries de més de trenta anys de monarquia a la catalana al pati dels Tarongers. Si ho paga l’avi, ja difunt, salvem la cara del clan dels hereus i la dignitat del procés sobiranista. Es a dir, la confessió no és tan voluntària com pareix ni és fruit de cap conversió súbita. Tot sembla anar en la direcció de salvar els plats que encara no han estat trencats.
Pel que fa a la repercussió del fet en la societat catalana i sobre el projecte independentista, potser serà ben escassa. L’actual sectarisme polític fa que només es veja com a delictiu i immoral els robatoris dels altres. Els nostres sempre són víctimes de la persecució policial. Serà pecat el Gurtel, Filesa i els EROs andalussos, cosa d’espanyols que s’han passat anys robant Catalunya. El pitjor cec és aquell que no vol vore. Serà interessant comparar l’evolució de l’afer Pujol amb el de Fabra. Aquest anirà a la presó per un delicte fiscal, un afer privat segons Mas. Més greu és encara l’abús de poder, sense el qual no hauria estat possible el delicte fiscal. En nom de la independència molts catalans estan disposats a tragar els abusos dels seus governants.
El dimecres sabrem si el duel entre titans no acaba amb malabarismes de saltimbanquis.
