Juanma Segarra. Compromís Castelló.
Només era un xiquet quan va caure muntanya avall. Sis segons fins tocar la cuneta de la carretera. Sis segons que van fer que la seua curta vida passés per davant dels seus ulls. Sa mare, son pare, el vell cotxe, un amic, la iaia, poc més...ulls oberts i del verd de la vessant, al gris de l'asfalt. Aturada en sec, de colp, violenta, negre.
En obrir els ulls, bé, un ull, ja que l'altre estava tancat per l'impacte, no sabia on estava, tot era blanc, amb un perfum marejant a alcohol que envoltava una sala asèptica, molt lluminosa. Encara enlluernat va distingir una dona plorant molt a prop del seu rostre, uns segons després va adonar-se que era la mare i que es trobava en una habitació d'un hospital.
-Has tornat a nàixer, perquè has fet això? repetia amb to de retret i angoixa. I el xiquet va trencar a plorar, abraçant sa mare, estrenyent-la ben fort, com si tingués por a perdre-la, com si tota l'escena fos només un somni i en despertar els personatges, el decorat o la situació desaparegueren i tornés el negre, el buit, la inconsciència.
Una volta obtinguda l'alta mèdica, va necessitar d'ajuda per oblidar les imatges recurrents de la caiguda que se l'apareixien totes les nits des de l'accident, mentre dormia. Malsons que deixaven els llençols suats i el cos engarrotat, però per damunt de tot una sensació de vertigen a diari que no el deixava dormir més enllà de quatre hores, com si fos un adult atrafegat, absorbit per les responsabilitats.
Havia perdut la frescor del xiquet, el colp l'havia madurat de sobte i això era el que pitjor portava, dormia com un adult, tenia mals de cap i, fins i tot, no canviava els canals de la televisió per veure dibuixos, preferia assistir impàvid a la visió dels diferents telenotícies que miraven els seus pares, amb curiositat, amb ganes d'interpretar el que ocorria pel món, amb ganes de debatre amb adolescents majors que ell. Desenvolupant una personalitat impròpia per un infant d'onze anys.
Tot aquest procés de maduració accelerada el va marcar per sempre, va viure aïllat de jove, per ser un 'estrany', lluny de les festes, de l'amor, del primer petó, amb el refugi constant dels llibres, l'anàlisi i l'objectivitat. Amb la por acompanyant-lo de la mà de per vida.
El maleit terraplè l'havia robat els somnis infantils, l'havia fet savi i vell alhora i la decisió va ser senzilla, turmentat com vivia. En faltar els seus pares, vint-i-tres anys desprès de la caiguda, un 1 d'octubre, va decidir que l'hora de recuperar els somnis infantil havia arribat, que el mateix terraplè on va caure havia de ser la seua redempció. I amb pas ferm es va llençar vessant avall...
