Vicent Carda. Pintor i gestor d'art.
És dijous i mentre espere que Merche, la meva dona, acabe la teràpia, aprofite per seguir la lectura del llibre de Donna Tartt, La Cadernera, una novel·la que té com leitmotiv la petita obra del pintor holandès Carel Fabritius, una cadernera lligada de la seva pota per a la resta de la seva vida en una espècie d'habitacle, Fabritius va ser mestre d'un altre dels grans pintors, Johannes Vermeer, tal vegada el que els uneix a u i a l'altre va ser la seva capacitat per crear uns espais tan impressionants en tan poca tela, les seves obres no són més grans que el palmell d'una mà, però d'una meravella digna de les grans obres d'art.
I mentre viatge per la Nova York dels nostres temps, i en les exposicions dels holandesos pels museus novaiorquesos, des de lluny m'arriba la veu del televisor, i escolte a diferents joves que es troben pel món, des d'Holanda, Cristina Pino, parla del dur que és abandonar la seva llar, la seva família, els seus amics, els seus companys…parla del malament que esta Espanya, del treball que no hi ha, i el poc que hi ha precari i sense futur, parla del poc que s'inverteix en formació, en recerca, del dur que són els hiverns fora de casa, parla de la solitud, la mateixa que reflecteix el petit ocell pintat per Fabritius, o el protagonista de la novel·la de Donna Tartt, Theo.
I mentre tot això passa pense en les declaracions que aquest mateix dijous eixen als periòdics digitals del portaveu de Compromís per Borriana, Santiago Zorio, queixant-se que l'Ajuntament de Borriana no ha sol·licitat cap taller d'ocupació pels prop de 3.300 aturats que hi ha a la ciutat, i pense també en aquests veïns que han hagut d'emigrar a França, Suïssa, Holanda, Anglaterra…com Cristina, i em ve a la memòria el Franvi i Kiko que van com poden per Suïssa, treballant, perquè a Borriana hi havia poc que esperar, i m'imagine que com les protagonistes de la televisió deuen cabrejar-se cada vegada que escolten a algú del PP dir que Espanya va bé, que va recuperant-se i que anem creixent com cap altre país de la zona euro. Música semblant l'escoltem fa temps d'altres senyors, però amb la mateixa lletra, merda de polítics que només saben mentir per salvar la seva cadira.
I segueix pensant en aquesta veu sense rostre que se sent a la televisió, i pense també en aquestes 490 persones que han eixit de Borriana per trobar treball a l'estranger, per poder menjar, a alguns els conec des que érem petits, a uns altres no els pose ulls, ni cara, han de ser com Cristina que no la puc veure perquè el televisor esta darrere meu. I també pense en aquests 689 immigrants que un bon dia van venir a Borriana per poder menjar, però que avui ja s'han anat perquè ací ja no hi ha menjar per a tantes boques, ni molt menys treball. O com apuntava la samarreta de Mònica Oltra: No ens falta diners, ens sobren xoriços.
I mentre les veus del televisor es van fent callar, segueix per les pàgines de la cadernera, i pense en Rembrandt Harmenszoon van Rijn i en Vermeer, i en Fabritius, i també en els molts emigrants que cada dia abandonen la seva llar per trobar pa i treball. I pense també en aquella cadernera lligada tot el dia i en els nous emigrants que d'alguna manera segueixen lligats a Borriana, encara que Borriana no els tinga en compte.
I com molt bé va dir Emile Zola: “La realitat i la misèria m'oprimeixen i, no obstant això, somnie”. Així és, encara ens queda el somni, els queda el somni.
