Carles Mulet. Portaveu Iniciativa comarques de Castelló-Coalició Compromís.
Mosquits tigres, musclos zebra, morruts rojos, caragol poma, tomicus destruens, Eduardo Zaplana, psila africana; totes elles plagues de nom i procedència exòtica, que de repent, passen a formar part de les nostres vides; primer, comença a sonar com alerta, després, fan una destroça bàrbara, i després, a buscar remei gràcies als fitosanitaris.
Recorde llargs estius entre bajocars i tomateres, on rar era l’any que no apareixia un nou bitxet mai abans vist, i curiosament, al poc temps, els laboratoris ja tenien el producte ultra tòxic per acabar amb ell; i d’aixó farà més de 20 anys, quan encara no estava mal vist que estigueres polvoritzat l’horta amb productes que no podies desxifrar què eren, entre fórmules químiques, i al mateix temps fumant com aquell qui no vol, amerat de les essències dels atomitzadors; i per sort, sembla que tot això s’ha posat un poc al solc.
Ara, s’han posat un poc ‘tiquismisquis’, en l’assumpte, i fan cursets i es té, sembla ser, una miqueta més de control. Encara així, quan hom pensa que els productes càrnics estan plens d’hormones, antibiòtics, i ves a saber què, no els falta raó, però si férem la prova antidòping a moltes verdures i fruites, igual fèiem petar els aparells, i per sort, la seguretat alimentària ací la tenim més que controlada. Però, què saps què menges quan ve de l’altra part de món; en teoria també tenim control duaner; sí, eixe mateix que no ha estat capaç d’impedir l’entrada de les plaques esmentades i tantes més.
Potser és un fenomen que també ens ha dut això de la globalització, de la mateixa manera que consumeixes productes de l’altra part de món, també tenen dret a viatjar insectes indesitjables, bactèries, fongs, virus i cosetes d’eixes.
Per a mi el concepte de sobirania alimentària hauria de ser sagrat, tota societat hauria de garantir-se el poder viure del que produeix, alimentàriament parlat. Perquè si bé ara és fàcil transportar qualsevol producte de vida curta; ningú ens assegura que eixa cadena mai es va a trencar; conflictes territorials, crisi i exhauriment dels carburants, perills del mercat... i a més del tema ecologista de l’estalvi que suposa consumir de proximitat ( sols en transport, això que ens estalviem), i el repartiment dels beneficis en l’economia del voltant, també cal pensar en que potser no tots tenen els estàndards de qualitat i seguretat alimentària que tenim ací, i... ja hem vist massa barbaritats i riscos, i amb el que ens posem a la boca no es pot jugar.
I això, sense contar que cada nova temporada, vindrà a amargar-nos-la ves a saber quin nou invent de laboratori, on haurem de buscar remei.
