El passat 12 de setembre es van reprendre les mobilitzacions de la comunitat educativa. Unes mobilitzacions que havien quedat ajornades al final del curs 2025-2026 davant la manca de serietat de la Conselleria d'Educació en la negociació.
Què va fer el Partit Popular que ens governa? Alimentar la confrontació entre famílies i professorat, situant els docents en el punt de mira. Però convé fer-se una pregunta: quan es va començar a parlar de mobilitzacions per part del professorat?
Ho recorde perfectament. Ja al setembre de l'any passat les organitzacions sindicals anunciaven que iniciarien una campanya de reivindicacions per exigir millores per a l'educació pública valenciana. Les vagues de l'11 de desembre i de l'11 de març van ser un avís clar que la situació exigia una resposta política. Però la Conselleria va optar per mirar cap a una altra banda.
Fins i tot, pocs dies abans de la convocatòria de vaga indefinida prevista per al mes de maig, la consellera arribava a qüestionar públicament si havia de presentar cap document als sindicats. Una afirmació que retrata perfectament la consideració que aquest govern té pel diàleg social i que és el culpable davant el nostre alumnat.
I la negociació no va ser molt millor. Va acabar convertint-se en una successió de despropòsits que va generar entre el professorat una sensació generalitzada de menyspreu i desconsideració. Es van remetre documents a les famílies abans que aquests arribaren a la taula de negociació. Es van presentar com a grans novetats desenes d'obres iniciades i executades durant els governs del Botànic per transmetre la falsa impressió que el PP estava transformant les infraestructures educatives. I, com a colofó, es va intentar convertir la negociació en una mena d'espectacle retransmés en directe, més pròxim a un reality show que a un procés seriós de negociació institucional.
Però la situació encara es va degradar més. Quan el professorat va dir prou i va denunciar que no existia una negociació real, la consellera va prometre que les converses continuarien durant el mes de juliol. Però la realitat ha sigut ben diferent. No hi ha hagut cap avanç significatiu. Els sindicats ho han expressat amb total claredat: tot continua tan bloquejat com al juny.
Mentrestant, el govern valencià ha decidit aprofundir en la seua ofensiva contra l'educació pública. En primer lloc, ha optat per introduir una mena de policia ideològica dins de les nostres aules. Ho ha fet per exigència expressa de VOX, el partit de la ultradreta. I cal preguntar-se si realment algú pot creure que una formació política que qüestiona drets consolidats és la més adequada per vetlar per la neutralitat ideològica dels centres educatius.
No és una preocupació exclusiva del professorat. Les associacions de directors de Primària i Secundària, les principals entitats representatives de les famílies, associacions professionals d'inspectors i les organitzacions sindicals han manifestat de manera rotunda el seu rebuig a aquesta iniciativa.
Però el problema no acaba ací. El PP també ha acceptat sotmetre a control les activitats complementàries que organitzen els centres educatius. Arribats a aquest punt, la pregunta és inevitable: ha assumit ja sense complexos els postulats de la ultradreta? Ha deixat de considerar important educar en els valors democràtics, en la igualtat entre homes i dones, en el respecte a la diversitat afectivosexual o en la defensa i promoció de la nostra llengua?
Per si tot això no fos suficient, el passat mes de juliol el senyor Pérez Llorca va protagonitzar un nou brindis al sol anunciant una suposada aposta per la climatització de les aules. La realitat va ser molt diferent. Es van transferir uns recursos insuficients als centres i es va deixar tota la responsabilitat en mans dels equips directius, malgrat que la Conselleria afirmava disposar d'un pla de climatització propi.
Els diners van arribar a centres que ja comptaven amb sistemes de climatització, mentre que altres ni tan sols disposaven de la potència elèctrica necessària per a instal·lar nous equips. A més, l'anunci es va produir en ple mes de juliol, quan els centres es trobaven immersos en la preparació del nou curs. Les quantitats assignades eren clarament insuficients i la confusió va ser absoluta: primer es parlava de refrigeradors portàtils, després d'ombratges o aparells d'aire condicionat i finalment s'han acabat posant traves a la instal·lació d'aquests últims.
Com si tot això no bastara, la setmana passada coneixíem que la Generalitat Valenciana ha decidit recórrer davant del Tribunal Suprem la sentència que l'obliga a executar diversos centres educatius que el mateix govern havia mantingut bloquejats en municipis com Betxí, Borriol o Benicarló.
De veritat algú pot pensar que als dirigents del Palau de la Generalitat els preocupa l'educació pública mentre paralitzen les infraestructures que necessiten els nostres xiquets i xiquetes? Es pot parlar de llibertat educativa mentre es retarden centres escolars imprescindibles? Es pot proclamar una aposta per la qualitat quan el sistema continua patint mancances estructurals que s'arrosseguen des de fa anys?
La comunitat educativa té motius més que suficients per a eixir al carrer i exigir una educació pública, de qualitat i en valencià. Quan famílies i professorat comparteixen les mobilitzacions és perquè les condicions actuals estan molt lluny de les que mereixen.
Si el País Valencià continua situant-se en posicions preocupants a l’informe PISA, és perquè el nostre alumnat no disposa de les condicions òptimes per desenvolupar tot el seu potencial. Necessitem infraestructures dignes, ràtios més reduïdes, dignificar la tasca docent i incrementar els recursos humans per atendre adequadament la diversitat i les necessitats educatives especials.
Ja n'hi ha prou.
Defensar l'educació pública no és només defensar una xarxa de centres educatius. És apostar per una societat més justa, més cohesionada, més crítica i amb més oportunitats per a tots. És, en definitiva, invertir en el futur dels xiquets i xiquetes valencianes.
