Hi ha una nova manera de fer política a Castelló: anunciar les coses abans de saber com fer-les. Carrasco i la seua banda ens tenen acostumats a fer primer la nota de premsa i el titular, després la fotografia i el vídeo a les xarxes socials i, quan ja no queda més remei, intentar fer la faena. És en eixe moment quan apareix la pregunta incòmoda: «I ara, com ho fem?».
Un exemple clar d’esta política d’influencer és el cas dels 24.000 quilos d’ajuda humanitària recollits per la ciutadania de Castelló per a les persones afectades pels terratrèmols de Veneçuela. L’Ajuntament va fer una crida a la solidaritat del poble de Castelló per ajudar els germans veneçolans i es van recollir 24.000 quilos d’aliments i productes de primera necessitat. El govern de Begoña Carrasco va anunciar que el carregament eixiria el 12 de juliol. L’alcaldessa va acudir a Tetuán XIV per supervisar-lo i, sobretot, per deixar constància gràfica del moment.
La foto a la premsa va arribar puntual. L’ajuda al poble veneçolà, no.
Ara descobrim que el carregament no és que encara no haja arribat als damnificats, és que ni tan sols ha eixit de Castelló. Fins i tot, algun membre del govern ha plantejat la possibilitat de desviar-lo a Colòmbia perquè no estava resolta una qüestió que hauria d’haver sigut la primera de totes: qui faria arribar l’ajuda a les persones que la necessiten.
Algunes persones pensareu que açò és un problema puntual de falta de planificació. No. Açò és una mostra més del populisme de Carrasco i de la seua obsessió per fer-se la foto. Perquè el populisme consisteix precisament en això: convertir un problema complex en un acte de propaganda fàcil, buscar la fotografia emotiva i el vídeo bonic, anunciar una gran solució i deixar per a després la part menys lluïda de la política, eixa que no els agrada ni a Carrasco ni a cap membre de la seua banda: treballar, planificar, coordinar i executar.
Carrasco ha convertit l’Ajuntament en un plató permanent. Tot ha de tindre fotografia, titular i posada en escena. Però una ciutat no es governa amb publicacions d’Instagram. Es governa amb expedients, pressupostos, coordinació, previsió i capacitat de gestió. I el més greu és que este no és el primer episodi.
Amb els 700.000 euros d’ajuda anunciats després de la DANA de 2024 ja vam viure el mateix. Carrasco va fer un anunci immediat, un gran gest simbòlic i després… res. Mesos de bloqueig fins a trobar una fórmula que acontentara els seus socis per executar una ajuda que havia sigut anunciada amb tota solemnitat. Quasi dos anys després de la DANA, l’Ajuntament de Castelló encara no ha enviat ni un euro dels 700.000 promesos. Ni un.
Parle dels socis de Carrasco perquè, en esta equació, no ens podem oblidar de Vox. És difícil construir una política de cooperació estable i coherent quan dins del mateix govern hi ha una força política que qüestiona permanentment la solidaritat internacional i les organitzacions que la desenvolupen. Ara bé, això no pot ser una excusa per a la inacció de Carrasco. Ella, en decidir governar amb Vox, va assumir la responsabilitat i les conseqüències polítiques d’este pacte de la vergonya.
La cooperació humanitària no pot funcionar a colp d’oportunitat política. Ni pot convertir-se en el decorat d’una fotografia institucional. Necessita planificació, criteris tècnics, coordinació amb entitats especialitzades i una cosa que a este govern no li agrada gens: treballar.
Mentre Begoña Carrasco està cada vegada més preocupada per demostrar que governa, la realitat s’encabota a demostrar que no gestiona. Una alcaldessa no està per a fer-se fotografies, està per a resoldre problemes. No està per a posar-se davant dels palets, està per a assegurar-se que arriben al seu destí. No està per a anunciar ajuda, està per a fer que l’ajuda arribe a qui la necessita.
La fotografia fa temps que la té Carrasco. Ara estaria bé que començara a arribar la faena.
