Aquest article no naix només d'una reflexió personal. Naix també de l'escolta i del respecte cap a les companyes de la Coordinadora Feminista de Castelló, que aquests dies han expressat públicament un missatge que compartisc plenament.
Perquè quan són les dones organitzades les que alcen la veu davant una decisió institucional, el mínim que es pot esperar d'un Ajuntament que es proclama feminista és que les escolte. No que les ignore.
La polèmica no gira al voltant de si una empresa privada pot contractar Plácido Domingo. Ningú pretén censurar cap artista ni limitar la llibertat de programació d'un festival. El debat és un altre. És que si una administració pública ha de destinar 60.000 euros de diners de tota la ciutadania a un esdeveniment que decideix situar com a principal reclam una persona sobre la qual pesen nombroses denúncies públiques d'assetjament sexual.
I aquesta ja no és una decisió artística. És una decisió política.
L'Ajuntament de Castelló no és un espectador. Ha decidit concedir una subvenció directa al SOM Festival. No mitjançant concurrència competitiva, sinó per decisió del govern municipal. I això implica assumir també la responsabilitat política del missatge que s'envia.
Les companyes de la Coordinadora Feminista ho han expressat amb molta més sensibilitat que qualsevol debat partidista. Han parlat de sororitat, de cuidar les dones, de transformar el dolor en força col·lectiva. En definitiva, han recordat que el feminisme no consisteix només a commemorar el 8 de març o el 25 de novembre, sinó a actuar amb coherència la resta de l'any.
Les dades són conegudes. El 2019 més d'una vintena de dones van denunciar públicament Plácido Domingo per presumptes conductes d'assetjament sexual. El 2020, després de la investigació impulsada pel sindicat nord-americà dels artistes d'òpera, va demanar disculpes pel dolor causat i va afirmar que assumia la responsabilitat pels seus actes, encara que posteriorment ha negat les acusacions. Aquells fets van provocar la seua dimissió al capdavant de l'Òpera de Los Angeles i la cancel·lació de diverses actuacions als Estats Units.
Davant d'aquests antecedents, la pregunta és inevitable: quin missatge envia una administració pública quan decideix subvencionar aquest festival amb diners públics?
L'alcaldessa, que també és regidora d'Igualtat, acostuma a reivindicar-se com "l'alcaldessa més feminista de Castelló". Però el feminisme institucional no es mesura per les declaracions ni per les fotografies. Es mesura quan arriba el moment de prendre decisions difícils.
Perquè governar també és decidir què es finança i què no.
Cada subvenció pública reflecteix unes prioritats. Cada euro explica quins valors vol impulsar una administració. I és precisament ací on apareix la contradicció.
Com poden demanar a les dones que denuncien, que trenquen el silenci i que confien en les institucions si després aquestes mateixes institucions ignoren el clam del moviment feminista quan resulta incòmode?
No és una qüestió de prohibicions. No és una qüestió de censura. És una qüestió de coherència institucional.
Les administracions no estan obligades a subvencionar qualsevol projecte cultural. Tenen el dret —i també la responsabilitat— d'exigir que els recursos públics siguen compatibles amb els valors que diuen defensar.
Per això aquest debat va molt més enllà d'un concert o d'un festival.
És un debat sobre quina ciutat volem construir. Una ciutat on el feminisme siga només un lema institucional o una ciutat que escolte les dones quan aquestes, unides, reclamen coherència.
Quan la Coordinadora Feminista parla, no parla només en nom de les seues entitats. Parla en nom de moltes dones que esperen que les institucions estiguen al seu costat.
L'Ajuntament encara és a temps de rectificar.
Perquè les fotografies passen.
Els eslògans també.
La coherència institucional és l'única que acaba perdurant.
