Cada vegada que una administració pública decideix apostar per la salut mental, és una bona notícia. Fa massa anys que aquesta qüestió ha deixat de ser un tema secundari per convertir-se en una de les grans preocupacions socials del nostre temps. Ansietat, depressió, estrès, soledat o trastorns emocionals formen part de la realitat quotidiana de milers de persones.
Per això és positiu que l'Ajuntament de Castelló haja impulsat un Pla Municipal de Salut Mental. El problema no és que existisca. El problema és què decideix mirar... i què decideix ignorar.
Perquè hi ha una absència que no és casual. És una absència profundament preocupant.
Com pot parlar-se de salut mental deixant fora les dones que pateixen violència masclista? Com es pot elaborar un pla d'aquestes característiques sense escoltar les associacions de dones, sense comptar amb el Consell Municipal d'Igualtat i sense incorporar una autèntica perspectiva de gènere, tal com reclamen les entitats feministes de la ciutat?
Les dades són contundents. L'Enquesta de Salut de la Generalitat mostra que la mala salut mental entre les dones no ha deixat de créixer durant els últims anys, fins al punt de duplicar-se en poc més d'una dècada. I sabem, també, que la violència psicològica, física, sexual, econòmica o vicària deixa seqüeles profundes que no desapareixen quan acaba l'agressió. Ansietat crònica, depressió, estrès posttraumàtic, trastorns del son, culpa, por o aïllament social formen part de la vida de moltes supervivents.
La salut mental no pot entendre's d'esquena a aquesta realitat.
Quan una dona viu sota el control constant de la seua parella, quan és humiliada durant anys, quan li arrabassen els fills per fer-li mal o quan conviu amb la por, no estem davant d'un problema individual. Estem davant d'una violència estructural que també és un problema de salut pública.
Per això sorprén que un govern que diu voler cuidar la salut mental no haja considerat imprescindible incorporar aquesta mirada. Perquè les polítiques públiques no només es defineixen pel que fan. També pel que decideixen no veure.
I és ací on apareix inevitablement la política.
No és casualitat que aquesta invisibilització es produïsca en un govern compartit amb qui continua negant l'existència mateixa de la violència masclista. Quan una part del govern considera que la violència de gènere és una invenció ideològica o la substitueix per conceptes que dilueixen la realitat, les conseqüències acaben arribant també a les polítiques públiques.
No es tracta d'una qüestió simbòlica. És una qüestió de drets. Un Pla Municipal de Salut Mental necessita perspectiva de gènere perquè homes i dones no pateixen igual, no emmalalteixen igual ni arriben als serveis públics des de les mateixes circumstàncies. Ignorar aquesta evidència és construir un diagnòstic incomplet i, per tant, unes solucions insuficients.
Castelló necessita un bon Pla de Salut Mental. Tant de bo siga útil i ajude moltes persones. Però encara estem a temps de corregir un error que seria imperdonable.
Perquè no hi haurà salut mental plena mentre continuem girant l'esquena a una de les principals causes del sofriment emocional de tantes dones.
La salut mental també es defensa combatent el masclisme. I qualsevol política que oblide aquesta realitat naix, inevitablement, incompleta.
