Quan Vox va pujar per primera vegada al faristol de l’Ajuntament de Castelló en 2023, ho va fer amb una promesa tan grandiloqüent com simple, de vindre a “netejar la política”.
Dos anys després, i a les portes d’un nou cicle electoral, la realitat és una altra molt diferent. No només no han netejat res, sinó que han contribuït a embrutar encara més el debat públic, degradant les institucions i convertint la política municipal en un espai de soroll, contradiccions i oportunisme.
Perquè si alguna cosa defineix el pas de Vox per l’Ajuntament de Castelló és la distància entre el que deien i el que fan. Deien que venien contra la corrupció, però han acabat envoltats de polèmiques i decisions difícils d’explicar davant la ciutadania.
El regidor de Vox, Alberto Vidal, que ja s’està postulant com a portaveu per a les pròximes eleccions, justificava destinar només 9.000 euros a ajudes al lloguer amb arguments que assenyalaven directament a persones migrants, arribant a dir que aquestes ajudes acabarien abans en “Mohamed o Ahmed” que en “Fernández o García”. Este és el nivel, discriminatori i xenòfob.
Però no és un cas aïllat. És un patró. El mateix regidor ha carregat contra el col·lectiu LGTBI, arribant a recomanar que les famílies “no acosten els seus fills al centre” durant les celebracions de l’Orgull, alimentant un discurs d’odi que no té cabuda en una ciutat diversa com la nostra.
Mentrestant, el govern de PP i Vox a Castelló ha estat envoltat de polèmiques en la gestió, com les investigacions sobre contractes menors al Patronat de Turisme, que, sí que han posat damunt la taula dubtes sobre la manera de gestionar els recursos públics.
I mentre això passa, Vox es dedica a portar al ple debats buits com el del burka, que no és un problema que tinguem a Castelló i que qualsevol funicionari de l’adminitració pública, pot demanar per a comprobar l’identificació personal, només per donar de menjar a l’odi al diferente. També discursos contra la regularització de persones migrants que ja viuen i treballen ací, alimentant la por i el conflicte social en lloc de donar solucions als problemes reals de la ciutat, com l’accés a l’habitatge o la precarietat.
Deien que estaven contra “les paguetes”, però s’aferren a les cadires fins i tot quan això implica trencar coherències internes o mantindre posicions, com en el tema de la recepció de menors no acompanyats. Hi han molts companys com els de Borriana, que no varen dubtar en soltar la cadira de regidors, però ací a Castelló no va ser així. Deien que volien acabar amb els “xiringuitos”, però callen davant estructures i fundacions vinculades al seu propi espai polític que funcionen exactament amb la mateixa lògica que tant denunciaven. Per no parlar, la marca juvenil de Vox que va recaptar “centenars de milers d'euros” que no van arribar als damnificats per la dana i que ara mateix està tot en fiscalía.
I mentrestant, a nivell local, què han aportat? Ni projecte de ciutat. Ni propostes útils. Ni una sola idea que millore la vida de la gent de Castelló. Només confrontació, titular fàcil i una política pensada més per alimentar xarxes socials i crear odi al sentiment nacionalista valencià i al que és més pobre que tu, que per resoldre problemes reals. Però el més preocupant no és només la incoherència. És el model de societat que defensen.
Un model alineat amb referents internacionals que representen tot el contrari del que necessita una ciutat moderna, oberta i democràtica. Lideratges autoritaris, discursos d’odi, negacionisme climàtic i una agenda que posa en risc drets que semblaven ja consolidats.
Però el més preocupant no és només el que fan ací a la ciutat de Castelló. És també com no amaga les seues simpaties per líders i governs que representen un model autoritari, reaccionari i profundament contrari als valors democràtics europeus.
Parlen amb admiració de figures com Donald Trump, amb un historial marcat per la confrontació i el descrèdit institucional; de Viktor Orbán, referent de l’extrema dreta europea i de la regressió democràtica; o donen suport sense matisos a les polítiques de Benjamin Netanyahu, reconegut genocida, en un context internacional.
I mentrestant, ací, què? Molta bandera. Molta polsereta d’Espanya. Però cap solució real quan la vida es complica de veritat, quan puja el preu del gasoil, quan la cistella de la compra ofega les famílies, quan cada mes costa més arribar a final. Perquè el patriotisme de polsera és molt fàcil. El difícil és governar per a la gent.
Perquè al remat, darrere de tota eixa escenografia de “patriotisme”, el que hi ha és una política buida, construïda al voltant d’un nucli reduït de poder, amb poca transparència i menys voluntat de rendir comptes.
