En els últims mesos, el govern municipal de Begoña Carrasco ha decidit convertir Castelló en un gran aparador. Una ciutat pensada per a la foto, per al vídeo, per al titular ràpid i per a l’impacte immediat. A simple vista, tot sembla funcionar, perque té agenda plena, esdeveniments constants, presència contínua en xarxes i una narrativa oficial que parla d’una ciutat dinàmica i en moviment. Però només cal apartar un poc el focus per entendre que el que es projecta no coincideix amb el que es viu. Perquè darrere de la Castelló que es ven hi ha una altra ciutat, que no ix en cap fotografía. La dels comerços que baixen la persiana, la dels barris que no veuen millores, la de les infravivendes, la del les pujades de l’habitatge, la d’uns serveis públics tensionats i la d’una gestió econòmica que continua depenent més de pedaços que de planificació.
Aquesta distància entre la imatge i la realitat no és casual, sinó el resultat d’una manera de governar que prioritza la façana per damunt del contingut. I probablement no hi ha millor exemple d’esta política que la nova marca turística impulsada des del Patronat Municipal de Turisme, en mans de Arantxa Miralles. Una marca que, abans fins i tot de consolidar-se, ja ha evidenciat totes les febleses d’un model basat més en l’impacte que en el fons. No és menor el detall que la seua presentació haja costat més que la pròpia marca. Una decisió que, més enllà de l’anècdota, revela una manera d’entendre la política on l’escenografia pesa més que el projecte.
El més preocupant, però, no és només la despesa, sinó el buit. En l’acte de presentació al CdT de Castelló no hi havia cap tècnic especialista que poguera explicar el procés de creació de la marca, ni la seua lògica, ni els objectius estratègics que hauria de complir. Ningú capaç de donar resposta a una pregunta básica; per a què serveix esta marca i quin model de ciutat projecta. I quan una marca pública no pot ser explicada, sovint és perquè no hi ha res darrere. O pitjor encara, perquè el que hi ha no es pot defensar.
En este cas, tot apunta a una decisió més ideològica que estratègica. La marca s’inscriu en una tendència cada vegada més evident de la Generalitat Valenciana d’unificar la identitat visual institucional al voltant d’un mateix codi cromàtic. El blau pantone que casualment coincideix amb el color corporatiu del Partit Popular. Un blau que no explica Castelló, que no connecta amb el seu territori ni amb la seua identitat, i que acaba convertint una eina de promoció en un instrument de marca partidista. Quan una ciutat deixa de parlar de si mateixa per començar a reproduir codis aliens, el problema ja no és estètic, és polític.
La posada en escena d’esta marca no va fer sinó reforçar aquesta sensació de buit. L’acte, lluny de ser una presentació rigorosa, va evidenciar desorganització, falta de relat i absència total de contingut. Però potser el detall més revelador va ser un altre que la decisió de contractar un càtering extern en lloc de comptar amb l’Escola d’Hostaleria del Grau, com s’havia fet tradicionalment. Una elecció aparentment menor que, en realitat, sintetitza a la perfecció el model de govern, que en lloc de posar en valor el talent local, es prescindeix d’ell; en lloc de reforçar el teixit propi, es mira cap a fora; en lloc de fer ciutat, es construeix escenografia. Sobretot les voltes que el mantenidor va nombrar Benicàssim i les seues platges, xinguitos i inclòs Les Agülles.
Tot això no es pot desvincular del context general en què es mou el Patronat de Turisme, actualment sota la lupa de la Fiscalia per un presumpte fraccionament de contractes. Un fet greu que qüestiona no només la gestió concreta d’un organisme, sinó la credibilitat del conjunt de la política turística municipal. Perquè no es pot parlar de projecció, de marca ni de futur mentre hi ha dubtes sobre com es gestionen els recursos públics. La confiança institucional no es construeix amb campanyes, sinó amb rigor.
El problema de fons és que Castelló no té, a dia de hui, un model de ciutat clar. Hi ha accions, hi ha anuncis, hi ha agenda, però no hi ha direcció. I sense direcció, qualsevol marca és només un embolcall buit. Governar no és fer actes, ni presentar logos blaus, ni omplir xarxes socials. Governar és definir un projecte, establir prioritats i prendre decisions que milloren la vida de la gent.
Per això, el debat no és si la marca és més o menys encertada, sinó què hi ha darrere d’ella. I la resposta, cada vegada més evident, és que darrere hi ha poc més que una voluntat de projectar una imatge que no es correspon amb la realitat. Castelló no necessita més decorat, ni més campanyes, ni més escenografia. Necessita un govern que governe, que planifique, que aposte pel seu teixit econòmic i social i que gestione amb transparència.
Perquè una ciutat no és el que es veu en una foto, sinó el que es viu cada dia. I hui, a Castelló, la distància entre una cosa i l’altra és massa gran per continuar dissimulant-la.
