L’alcaldessa de la ciutat, Begoña Carrasco, i el seu equip no perden ocasió de recordar la gran sensibilitat que Carrasco té amb les víctimes de la violència masclista. Li atribueixen eixa sensibilitat perquè, fora de la política, Carrasco treballava a l’Oficina d’Atenció a les Víctimes i tractava directament amb dones maltractades, víctimes del masclisme.
No entraré ara en un debat sobre com es va crear aquesta oficina ni sobre els processos de selecció de personal. És una institució necessària i és evident que Begoña, en el seu dia a dia, estava en contacte amb dones a qui homes masclistes humilien, amenacen, agredeixen i fins i tot maten.
En aquest tema, i en molts altres, ara que els ultres que viuen en la mentida perpètua ens volen enganyar de nou, cal fer un poc de memòria. I és que la societat espanyola, no fa tant, als anys vuitanta, en prime time televisiu o fins i tot a la gala de Cap d’Any, escoltava acudits de mestres com Eugenio, on la gràcia consistia que, en dir el marit que marxava a fer-se uns vins, la dona li demanava que li pegara abans de marxar perquè després la desvetlava. I tota la societat reia d’allò que era una tragèdia normalitzada.
Com que sé que Carrasco és prou melòmana, faré menció a dues cançons. Sabina ens cantava que només entenia els crims si eren passionals, perquè eixe era l’eufemisme que feien servir, i encara fan servir, els qui neguen que els homes que consideren les dones objectes les maten per pur masclisme, i prefereixen diluir-ho en un esclafit de passió el que és una altra cosa ben distinta. També, si escoltem “El preso número nueve”, trobem en la lletra la normalització d’un comportament masclista i assassí.
I és que, si fem memòria, no va ser fins al 1997 que Ana Orantes va eixir a la televisió a explicar els maltractaments que patia del seu marit. Fins aquell dia, ningú ho havia explicat en televisió. Perquè se’n facen una idea: feia 41 anys que s’havia creat RTVE i encara no s’havia tractat mai el tema. Pocs dies després, el seu marit la va assassinar. Un ministre d’Aznar va qualificar el cas de “cas aïllat” i de “tema domèstic”.
Hem de ser conscients que no va ser fins al 2003, que es va encetar el registre de dones assassinades per violència masclista. Un pas més per acabar amb el silenci i el tabú, que suposen una doble condemna per a la dona que pateix els maltractaments. Una llista terrible que ens mostra la magnitud de la tragèdia i que recorda que no són casos aïllats, sinó una realitat incontestable.
Dijous passat, després d’un acord plenari entre Compromís, PSOE i PP, a l’Ajuntament de Castelló es van llegir els noms de totes les víctimes de la violència masclista de l’últim any, i dels fills i filles víctimes de la violència vicària. Va ser un moment dur, per la solemnitat de l’espai, pel caràcter luctuós de la llista i per la tristesa que envaïa els nostres cors. Com bé va dir l’alcaldessa, era una llista que glaçava la sang.
Bé, doncs després d’aquell moment, el portaveu de VOX, i regidor de Seguretat de l’Ajuntament de Castelló per delegació de l’alcaldessa Carrasco, en la seua primera intervenció, va dir que trobava a faltar la resta de persones assassinades. Va negar l’existència de la violència masclista i la va qualificar de “temes domèstics”. Tot això sense que aquesta afirmació provocara la mínima reacció de l’alcaldessa, regidora d’Igualtat i, segons ella mateixa, dona molt sensibilitzada amb el tema.
No ens equivoquem: el feixisme no és estúpid. Se centra en un fet que és igual, que a una persona l’han assassinada, però amaga i nega els motius. No és el mateix assassinar algú per ajustar comptes o per deutes que assassinar una dona perquè no toleres que deixe de ser el teu objecte i no siga submisa. I això és un patró que es repeteix de manera macabra i terrible en milers d’homes de la nostra societat. Tan terrible, que segons les dades del propi Ajuntament, el 70% de les detencions de la Policia Local són per violència masclista.
I si, tenint aquestes dades, el regidor responsable de la Policia la nega, i a més ho fa després d’haver escoltat els noms de les dones i criatures assassinades per masclistes…
Arribats a aquest punt, crec que només les paraules “hipòcrita” i “cínica” poden definir ara mateix l’actitud de l’alcaldessa de Castelló. Perquè, si m’ho permets, Begoña, és precisament per eixa sensibilitat especial que dius que tens cap a les dones víctimes de la violència masclista; és precisament per haver escoltat les seues històries amb la seua veu; és precisament perquè has mirat als ulls aquella dona que ho deixa tot per salvar la vida i la dels seus fills, quan l’home que estimava s’ha convertit en el seu maltractador; és precisament per tot el que saps i tot el que has viscut, que és una enorme traïció a les dones maltractades que tingues com a soci de govern persones que neguen i menyspreen les víctimes del masclisme.
Saps que no els necessites per a governar. Però, per comoditat a l’hora d’ocupar la cadira, no sols els toleres, sinó que els dones suport, govern, responsabilitats, credibilitat i autoritat. A ells i al seu discurs. Així que, si és cert que tens eixa sensibilitat, ja tardes a fer-los fora del govern. I si no ho fas, deixa de fer-te l’abanderada d’una lluita en què, evidentment, per la teua forma de comportar-te aquests dos últims anys, no creus.
