El 17 d’agost les nostres comarques vam veure com, encara que no hi havia núvols, el cel es feia fosc. El motiu? El fum dels incendis de Castella i Lleó arribava al nostre cel, un fum que venia de moltíssims quilòmetres i que ens hauria de servir per entendre la magnitud de la tragèdia.
No era la primera vegada aquest estiu que el cel es feia fosc pel fum. Els incendis de Tarragona, qualificats de sisena generació, cremaven les branques que es van trencar pel pes de la neu de les borrasques Glòria i Filomena, anys després d’haver caigut a terra. O també l’incendi del material tèxtil acumulat il·legalment a Almassora, que va durar dies i va generar un fum negre que es va veure a desenes i desenes de municipis.
Els incendis de la magnitud que estem veient tenen unes conseqüències terribles en molts aspectes: el paisatge, la mort de la biodiversitat, la pèrdua d’espècies, sobretot de fauna i flora autòctona i local, la pèrdua de fertilitat del sòl, la contaminació atmosfèrica com la que vèiem sobre els nostres caps, les emissions de CO₂, la desaparició dels arbres que l’absorbeixen, la contaminació de rius, la destrucció de zones de captació d’aqüífers… La gravetat és tan gran que no és casualitat que un dels objectius de desenvolupament sostenible, els ODS i l’Agenda 2030, siga justament la custòdia del territori i la protecció d’aquest.
En els incendis de Castella i Lleó hem tornat a veure l’actitud més negligent i prepotent del Partit Popular, negacionista en la pràctica del canvi climàtic, de les seues conseqüències i dels reptes que suposa. Després de retallar equips d’emergència i bombers, menysprear la prevenció, ignorar les alertes de perill d’incendis d’aquells dies, i amb focs actius que amenaçaven i finalment van arrasar el patrimoni natural de l’UNESCO de Las Médulas, el conseller responsable de Medi Ambient i Emergències, el popular Juan Carlos Suárez-Quiñones, va decidir marxar de dinarot a Gijón. Sí, se’n va anar a Astúries de fira en lloc de complir amb les seues obligacions de control i supervisió. Una demostració més que el que va passar amb Mazón i el Ventorro el dia de la DANA no és sols per com és ell personalment, sinó per la visió de la política davant emergències que té el Partit Popular.
A banda d’això, de nou hem vist una guerra partidista estèril entre el bipartidisme, que l’extrema dreta ha volgut aprofitar amb mentides i discursos buits de contingut però que arriben. Una mostra més de com accelerem cap a cap solució davant la tragèdia que estem vivint.
No entraré molt en la utilització dels centres de comandament com a photocalls del polític de torn, ni en la guerra de si estàs o no, més enllà de casos concrets, particulars i evidentíssims com el del conseller que se’n va a Astúries de dinarot sabent el que estava passant, o el cas de Mazón i el seu Consell durant la DANA. Sempre hi ha demagògia sobre què s’ha de fer o no, però sincerament, hi ha debats més importants.
Davant dels incendis, això sí, les administracions han demostrat una deslleialtat enorme i, segons el color polític, s’han dedicat a atacar-se entre elles: uns dient que no els ajuden i altres dient que no és competència seua. Mentrestant, l’extrema dreta aprofita el que evidentment és una gestió i planificació negligent per dir que el problema és que no hi ha un estat centralitzat, com si amb un estat centralitzat que no escoltara els territoris els problemes es solucionaren millor.
Parlar de competències sense parlar de recursos, gestió, autonomia, responsabilitat o capacitat de decisió és fum de palla. De què em serveix tindre competències en emergències si no tinc finançament per dotar-les de personal i maquinària, si no puc legislar adaptant les normes al meu territori i he d’acceptar les que m’imposen? Cal obrir aquest meló, parlar-ne i entendre la responsabilitat i la importància que tenen les diferents administracions, i per tant exigir a qui les gestiona allò que li correspon.
S’ha parlat molt dels problemes, dels defectes i de les conseqüències, però quan toca parlar de solucions arriben les mentides i els temes tabús que ningú vol nomenar. Què diu la llei? Qui és responsable del territori? Qui és propietari de les muntanyes? Com s’ha de fer prevenció? Hem de fer reforestació? Com? Cal parlar de les conseqüències del canvi climàtic, però també del nostre model econòmic, perquè amb més recursos que mai, els incendis són més virulents que mai. I ací, si algú vol tancar el tema amb un “cal netejar els boscos i fer reforestacions massives” sense argumentar res més, no li feu cas: segurament no té ni idea del que ens enfrontem.
Això no vol dir que no cal una gestió dels boscos que reduïsca i netege de combustible les masses forestals, ni que no calga reforestar. Vol dir que cal saber la situació, els riscos, els costos, qui se’n fa càrrec, qui ho paga, els beneficis de previndre i els inconvenients de no fer-ho. És necessari cuidar el territori i reforestar allà on calga i com calga, no amb idees que càpiguen en un tuit, sinó amb la recuperació de boscos i la custòdia del territori.
Caldria parlar, a més de competències, de finançament, gestió, reforestació, prevenció i propietaris del bosc, dels recursos que tenim i de com els gestionem. És la UME la millor solució o amb els recursos que costa la UME podríem tindre més personal civil treballant en prevenció i no sols davant l’emergència?
El president del govern espanyol deia que volia un pacte d’estat per l’emergència climàtica… La veritat és que arriba tard i sembla que serà poc ambiciós. L’oposició del Partit Popular no pensa debatre ni acordar res, i si sols tracta el tema dels incendis es quedarà curt davant tots els reptes climàtics que tenim. Uns reptes que, recordem-ho, no són sols mediambientals, sinó que ens afecten en l’economia, en la salut, en la mobilitat, en l’alimentació, en la feina i fins i tot en l’oci. Però clar, si la dreta diu que el canvi climàtic no existeix i que tot és una mentida, per què hauríem de prendre cap mesura transformadora que supose una solució?
En fi, la dreta ni vol, ni sap, ni pot fer res per evitar la tragèdia dels incendis, bàsicament perquè això exigiria entendre la nova realitat que vivim i no anar-se’n de dinarot davant les catàstrofes. Vivim moments terribles, on mentiders malintencionats que fan gala de la seua ignorància ens precipiten cap a culs de sac sense sortida, mentre les possibilitats d’aturar l’emergència climàtica i les seues conseqüències s’esgoten amb el pas del temps.
