Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
La literatura clàssica llatina ja usava el terme nació amb significats diversos. Segons Varró, designava les diferents races de les espècies animals i així ell en parla de les ‘nacions de cavalls’. Ciceró, Juli Cèsar i altres ja el gasten com a sinònim de poble, sense atendre a llur millor o pitjor noblesa, ja que “hi havia nacions nascudes per a l’esclavitud”. Fins ara les ciències socials no s’han posat d’acord en donar un significat unívoc al mot, si bé s’hi sol usar en l’àmbit polític com a sinònim d’estat, poble o territori. En el cultural, en canvi, s’usa més com a comunitat lingüística, de cultura, de tradició i d’història comunes.
Siga com siga, la parauleta resulta polèmica, més encara després de l’ús que n’han fet els totalitarismes del XX, des del bolxevic al nazi, al feixista i al nacional-sindicalista de Franco. No és estrany que el historiador britànic Eric Hobsbawm fes l’afirmació contundent de que no és la nació qui crea el nacionalisme. Al revés. És el nacionalisme qui fa la nació. Això explica que tan sovint siga la nació un constructe mental, una fantasmagoria, una dèria, una quimera. De vegades esdevé el tòtem col·lectiu al qual se li sacrifiquen vides i hisendes, on el ciutadà, una troballa del liberalisme de la Il·lustració, és transformat en súbdit, com als vells temps feudals.
Donar al concepte nació un valor sagrat i metafísic és tan com posar les bases de la guerra santa i de divisió dels pobles que formem Espanya. Cal desacralitzar la nació, fer-la laica i pragmàtica. Ha de ser el futur i no el passat qui ha de determinar les noves unitats administratives i polítiques. El problema avui no és si som nació espanyola o catalana, basca o el sursumcorda. La qüestió avui, en un món global, és com fer d’Europa un estat supranacional i deixar per a la història el nostre passat tribal i nacionalista. És la nostra supervivència econòmica la que està en joc, no els nostres fantasmes metafísics, que a més de presumir de fer país- Pujol dixit- en realitat fan calaix a costa de la nació.
Aquesta setmana hem vist la gran manifestació forassenyada dels independentistes a Barcelona, mentre a Tarragona una minoria omplia l’amfiteatre romà amb el propòsit de recuperar el seny i la senyera, que han estat segrestats pels nous blavers de Barcelona i que fan un ús partidista de les quatre barres i de la catalanitat. Aquest canvi semiòtic del blau estelat a la senyera és tot un indicador de la manca de respecte que els nous messies alliberadors tenen per les tradicions i signes del seu poble. Perquè, malgrat tot, el poble català existeix, és un fet real. He escoltat avui com un comentarista de ràdio deia a Madrid que això del poble català és un invent, que mai no ha existit. Com aquest, n’hi ha molts a l’altra banda de la barricada de fanàtics. Són precisament els qui ara bramen tant contra la follia independentista els separadors que, amb els seus prejudicis sectaris, han posat en peu de guerra als separatistes.
Tornem al títol del comentari. Cal deixar de parlar de nació i començar a pensar amb categories europeistes, de col·laboració, d’unió de forces i no de disgregació, si volem salvar el futur negre que ara ens espera si no canviem el nostre univers mental. No és la metafísica nacional, que ara fa d’amagatall del calaix del caporal, la garantia del nostre futur, sinó unes noves estructures polítiques i administratives que facen de les actuals tribus europees un nou Estat Europeu. Cal un Partit Europeista, i no tants partits nacionalistes de galliner, que són encara a l’època de Varró.
