Hi ha dies que queden per sempre, records que no s'esborren. Dilluns de la setmana passada va fer vint anys dels terribles atemptats de l'11-M, el més greu que s'ha viscut a Europa. Recorde perfectament estar dret enmig del menjador de casa, mirant el televisor i sense donar crèdit el que estava veient.
D'aquell dia, dues imatges van quedar per sempre en la meua retina. La primera, la d'un jove, alt, que semblava que anava cap a classe i que estava acompanyant als serveis d'emergència travessant les vies. Caminava cap a un rodalia rebentat per una bomba, seriós i fent el possible per ajudar. L'altra és la imatge d'una càmera de seguretat, gravant a gent que no entenia que passava i després fum i pols de l'explosió on només es veien moviments ràpids del que sense cap dubte podies identificar com a pànic.
Recorde anar cap al treball i en girar el cantó del carrer Sant Fèlix amb el carrer Lope de Vega i dir-me a mi mateix que no podia ser la banda terrorista ETA, que aquella barbaritat excedia totes les barbàries anteriors d'una manera inexplicable. En arribar a la feina, em vaig adonar que no era l'únic que ho creia.
Recorde la manifestació de repulsa, enorme, silenciosa, i amb una pancarta que seguia la mentida que des del govern d'Espanya se'ns estava dient a totes i tots.
Recorde l'esclat d'indignació, les falsedats del govern del Partit Popular van quedar demostrades i vam eixir al carrer quan no es podia eixir reclamant justícia i assenyalant als manipuladors, als mentiders i als indignes.
Eixe catorze de març, havíem canviat la data de les festes de la Magdalena, i la Romeria en volta de ser el tercer diumenge de Quaresma com sempre i com mana la tradició s'havia retardat per ordre de l'alcalde del PP, per no coincidir amb la jornada electoral.
Aquell dia jo era vocal d'una mesa electoral a la meua escola, al Bisbe Climent, i vaig acudir amb una xapa de rebuig a la guerra. Igual recorden el disseny, un míssil, cap per avall, amb el senyal de prohibit i enmig, la proclama: aturem la guerra.
Els apoderats del Partit Popular em van obligar a traure-me-la i sols vaig accedir amb una condició, que constarà en acta que la portava i que ells em van dir de llevar-la, perquè quedarà constància on estàvem cadascú.
La resta de la història ja la saben. D'aquell atemptat terrible queda la ignomínia d'un govern del Partit Popular quan, primer, ens va mentir a totes afirmant que en l'Iraq hi havia armes de destrucció massiva per justificar una guerra injusta. Una guerra que sols beneficiava a uns pocs i que va generar centenars de milers de morts en aquell país. I que després, davant l'atemptat terrorista més greu i terrible que ha ocorregut al continent Europeu, van decidir mentir i enganyar a tota la població amb un únic objectiu: guanyar unes eleccions per damunt de què la gent sapiguem la veritat.
El passat mes de novembre, en una tertúlia radiofònica, l'actual portaveu del govern de la dreta a l'Ajuntament de Castelló va traure les concentracions i manifestacions en la jornada de reflexió de les eleccions Generals del 2004 per justificar els contenidors bolcats i les protestes davant del debat d'investidura. Però per alguna raó, les mentides a la població, intencionades i conscients per part del govern del seu partit no li molestaven.
L'11 de març del 2004 ens va deixar terror, dolor, solidaritat, fermesa i dol, i tot açò no ho hem d'oblidar. Com tampoc hem d'oblidar qui ens va enganyar davant d'aquesta situació terrible i el dia d'avui continuen sense reconéixer les seues responsabilitats.
