Alberto Ibáñez, portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Vila-real.
El canvi polític també ha de trencar amb la cosmovisió d'un món d’allò immediat i l'efímer per donar espai a la reflexió, el seny i el temps. La tensió dels últims dies no pot esborrar de l'imaginari col·lectiu la força de la nit electoral on sense més apriorisme, ni partidisme, celebrem la fi d'un règim corromput i corrupte que ens havia arribat a l'emergència social i ecològica que estem vivint.
La ciutadania vam demanar un canvi de regeneració, plural i de progrés. I per aquest ordre, el vot fou transversal. Segurament, foren els comicis on el vot més lliure fou, guiat per la confiança i les ganes del canvi.
A més, també ha de ser un govern fort i estable. L’ aritmètica parlamentària dibuixa un escenari on l'acord estable ha de passar per PSPV, primera força després del Partit Popular, Compromís que ocupa la centralitat de l'esquerra, i Podem que entra amb força i ganes de canvi.Al marc de la nova política, una comissió negociadora tripartita va començar a gestar les noves Corts i el nou govern, en definitiva, a materialitzar el canvi polític que, tots plegats, desitgem.
La pressió mediàtica ,que devora les notícies abans que ocorregueren, i l'eufòria normal de canvi al carrer i les xarxes no són bones companyes de viatge. Encara així, la comissió va aconseguir consensuar uns eixos i bases programàtiques per al canvi polític, arribem a tenir el què. Almenys un què que responga a l’emergència social i política d’aquest país.
Ara, hauríem de començar a parlar del qui, des de qui ocupa la presidència de la generalitat, a qui l’acompanya per conformar govern. Un govern que haurà de ser plural però cohesionat i únic, transversal i mesclat.
Malauradament,la mateixa nit electoral, Ximo Puig, malgrat aconseguir els pitjors resultats de la història del PSPV,es va autoproclamar President. De fet, va afirmar que era l'única línia roja per a ell. Mentre tant, a la seu de Compromís, s’invitava a la reflexió del què i s’ajornava el debat del qui, per més endavant. D’aleshores ençà, la pressió cap a Compromís i el mobbing dels poders fàctics cap a Mónica Oltra, i la the double bind per ser dona, detestable.
Mònica Oltra ha de ser la Presidenta perquè és qui millor representa el canvi de regeneració, plural i progressita per als valencians i valencianes. A més, dels 55 diputats i diputades que han de conformar el govern de canvi tranquil i estable és qui més suports pot aconseguir dels tres candidats a la presidència. Festina lente que necessitem un canvi i no un recanvi, seny i paciència.
