Hi ha pors que no naixen amb tu, però que t'acompanyen tota la vida. Pors que aprens de menuda, que ningú no t'explica del tot, però que acabes entenent. Pors que se't queden dins, que fan arrels i que, encara que passen els anys, mai no desapareixen del tot.
Jo vaig créixer amb una d'eixes pors.
Recorde haver aprés molt prompte que pensar diferent podia tindre conseqüències. Que calia anar amb compte amb allò que deies, amb qui ho deies i, sobretot, amb qui eres. Guillem Agulló era molt més que un nom. Era l'advertiment terrible que ser antifeixista, defensar la teua llengua i sentir-te nacionalista valencià podia costar-te la vida. El van assassinar per allò que representava, i aquella història ens va marcar a tota una generació.
I encara que eres jove, rebel i combativa, alguna cosa se't queda clavada dins. Una por silenciosa que va fent arrels sense que te n'adones.
Després creixes. Estudies, vas a la universitat, et formes, somies amb un futur i vols trobar el teu lloc al món. Però arriba el moment d'incorporar-te al mercat laboral i mires al teu voltant. Els governs de l'Estat, del País Valencià i del teu poble són del mateix color blau. I tu saps, o almenys així ho vius, que determinades idees poden tancar-te portes abans fins i tot que tingues l'oportunitat d'obrir-les.
I aprens a callar.
Aprens a no dir en veu alta què penses. A reservar les teues conviccions per als sopars amb amistats, per als espais segurs, per a les persones que saps que no et jutjaran. Aprens a mesurar les paraules, a dissimular, a no significar-te massa. A guardar per a la intimitat allò que hauria de poder expressar-se amb absoluta llibertat.
A qui votes, a qui estimes i a qui reses. Com diu sovint l'alcaldessa Begoña Carrasco, que ella governa per a tots, però ja sabem que no, que segons la samarreta que dugues, et poden tancar el Centre Juvenil, llevar-te l'ajuda a la teua associació o silenciar-te.
Quina paradoxa, haver d'aprendre a amagar una part de tu mateixa en una democràcia.
I no és que deixes de ser qui eres. Continues pensant igual, defensant les mateixes coses, emocionant-te amb les mateixes cançons i estimant la mateixa terra. Però aprens a conviure amb la por. Amb la possibilitat de ser assenyalada. Amb la sensació que, per a tindre les mateixes oportunitats que els altres, potser has de fer una miqueta menys de soroll.
Fins que un dia alguna cosa canvia.
«Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot».
Vicent Andrés Estellés va posar paraules a allò que moltes persones portàvem massa temps sentint.
I aquell dia va arribar.
Va arribar en forma de coalició política, de gent diversa que va decidir unir-se, de places plenes, de somriures, de converses que ja no calia mantindre en veu baixa. El País Valencià va començar a tenyir-se de taronja i, amb aquell color, va arribar una esperança que jo feia anys que no sentia.
Per primera vegada, vaig sentir que no calia demanar permís, ni perdó per a ser qui era.
Que podíem estimar la nostra llengua sense complexos. Que podíem reivindicar la nostra història, la nostra cultura i la nostra identitat sense abaixar el cap. Que aquell país que durant tant de temps havíem sentit silenciat podia despertar i mirar-se a l'espill amb orgull.
No tot va ser perfecte. Mai no ho és. Però per a mi va significar una cosa molt més profunda que un canvi de govern.
La por de parlar. La por de significar-me. La por de ser jo.
I ara, després de tants anys, em sorprenc sentint-la una altra vegada.
Però esta vegada és diferent.
Perquè ja no soc aquella jove que acabava la universitat i tenia por de no trobar faena. Ara soc una dona adulta. Soc mare. I quan mire el futur, ja no pense només en mi. Pense en el món que heretarà la meua filla.
Em preocupa veure com tornen discursos que pensava que havíem deixat arrere. Em preocupa la normalització de l'odi, l'assenyalament de qui és diferent i la facilitat amb què es qüestionen drets que han costat dècades de lluita. Em preocupa que allò que abans ens escandalitzava ara forme part de la conversa quotidiana.
Mire el que passa en altres països, escolte Trump, observe les polítiques de Milei i em pregunte fins a quin punt les nostres democràcies són tan sòlides com ens agradaria creure.
I mire també cap a casa. Cap als governs autonòmics i municipals on PP i Vox han compartit responsabilitats. Cap als debats sobre la llengua, la memòria democràtica, els drets socials o els serveis públics.
I sent por.
Por que algun dia puguen intentar il·legalitzar el partit en què milite, no per haver comés cap delicte, sinó per les idees que defense. Por que l'habitatge continue convertint-se en un negoci inaccessible mentre hi ha famílies que no poden pagar un sostre. Por que es regale sòl públic sense garantir que les vivendes arriben a qui les necessita. Por que els fons voltor continuen fent negoci amb una necessitat tan bàsica com tindre una casa.
No vull un futur en què els salaris perden valor mentre els preus no deixen de pujar. No vull que ens diguen que tot és culpa del mercat, com si el mercat fora una força de la naturalesa davant de la qual no es pot fer res.
No vull que es debiliten els serveis públics valencians. No vull que la sanitat, l'educació o la dependència es convertisquen en privilegis. No vull que treballar signifique acceptar qualsevol condició per por de perdre la faena.
No vull que la meua filla haja d'aprendre a callar per a poder viure tranquil·la.
Potser és això el que més em dol. Descobrir que aquella por que vaig aprendre de menuda, aquella que creia haver deixat arrere, continua ací. Que les arrels mai no havien desaparegut. Que només esperaven les condicions adequades per a tornar a créixer.
Però també he aprés una altra cosa amb els anys.
Que la por no sempre et paralitza. A vegades et recorda per què vas començar a lluitar. Per què un dia vas decidir deixar de callar. Per què vas entendre que la llibertat no és només poder votar cada quatre anys, sinó poder viure sense haver d'amagar qui eres, què penses o a qui estimes.
No sé quin futur ens espera. Però sí que sé quin futur desitge per a la meua filla, i n'és un en què no haja de tindre por de les seues idees, de la seua llengua, de la seua identitat o de la persona que decidisca estimar.
I sobretot, un futur en què no haja de ser valenta simplement per a ser lliure.
I no vull que ella l'herete la por.
Democràcia o barbàrie.


























