L’altre dia una companya em comentava una realitat que coneix bé perquè la viu cada dia a les aules dels nostres instituts: als grups de diversificació curricular cada vegada hi ha més alumnat migrant. Una observació que, lluny de ser anecdòtica, ens hauria de fer reflexionar profundament sobre quin model educatiu i quina societat estem construint.
Els programes de diversificació curricular tenen una finalitat molt clara. Estan pensats perquè l’alumnat de tercer i quart d’ESO que presenta dificultats acadèmiques puga assolir les competències clau i els sabers bàsics per a obtindre el títol de graduat en educació secundària obligatòria. Per aquest motiu, compten amb ràtios més reduïdes, una atenció més personalitzada i una organització de les matèries per àmbits que facilita una relació més propera entre alumnat i professorat. L’objectiu és senzill: oferir una segona oportunitat a qui més la necessita.
La primera pregunta que cal fer-se és evident: per què hi ha cada vegada més alumnat migrant en aquests grups? A la província de Castelló, la població estrangera representava el 18,9% de la població l’any 2025, una proporció molt semblant a la de la Comunitat Valenciana, situada al voltant del 20%. Tanmateix, en nombrosos grups de diversificació curricular la presència d’alumnat migrant supera àmpliament aquestes xifres i, en alguns casos, arriba a representar més de la meitat de l’alumnat o fins i tot tres quartes parts del grup.
La resposta és complexa, però també evident. Les oportunitats de partida no són les mateixes per a totes les famílies. Moltes de les persones que arriben al nostre país buscant una vida millor ho fan després d’haver viscut situacions extremadament difícils. Han d’afrontar barreres lingüístiques, laborals, econòmiques i socials. La seua prioritat immediata és trobar una feina, estabilitzar la situació familiar i garantir unes condicions de vida dignes. Deixar enrere la casa, la llengua i les arrels només és possible quan hi ha un motiu prou fort per a fer-ho. I aquest esforç d’adaptació també el viuen els seus fills i filles, que han de construir una nova vida en un context desconegut.
Però hi ha una segona pregunta encara més incòmoda: on està repartit aquest alumnat? Perquè no tots els centres educatius assumeixen la mateixa responsabilitat. La realitat és que la xarxa pública és qui està sostenint bona part de l’esforç d’integració social, cultural i educativa del nostre territori. És l’escola pública qui obri les portes sense preguntar d’on ve, quin és el nivell de renda de la família o quines dificultats arrossega l’alumnat.
Mentrestant, una part de l’ensenyament concertat continua rebent milions d’euros de diners públics sense assumir una proporció equivalent de l’alumnat més vulnerable. És una realitat que es repeteix massa sovint i que contribueix a aprofundir la segregació escolar. Si un sistema educatiu es finança amb recursos públics, també hauria d’assumir una responsabilitat pública.
I és precisament ací on apareix la responsabilitat política del govern del Partit Popular a la Comunitat Valenciana. Mentre es fan discursos grandiloqüents sobre la llibertat educativa, es manté un model que afavoreix la concentració de l’alumnat amb més necessitats als centres públics. La llibertat d’elecció no pot convertir-se en una coartada per a la segregació escolar. Quan les aules públiques acumulen una proporció més elevada d’alumnes vulnerable i l’administració mira cap a un altre costat, el que està fallant no són els centres ni els docents: és la política educativa.
Més preocupant encara és que, davant aquesta realitat, el Consell preferisca retallar recursos, eliminar unitats, augmentar ràtios o frenar la contractació de professorat abans que afrontar els problemes estructurals del sistema. Les dificultats educatives no es resolen amb eslògans ni amb campanyes de propaganda. Es resolen invertint, reforçant l’atenció a la diversitat i garantint que tots els centres sostinguts amb fons públics compartisquen les mateixes obligacions.
Són precisament aquests motius els que ens han de fer sentir orgullosos de la nostra educació pública. Cada dia, milers de docents treballen perquè cap alumne quede enrere, independentment del seu origen, de la seua situació econòmica o de les dificultats que haja trobat al llarg del camí. La comunitat educativa està en el carrer per reclamar més recursos, menys ràtios i més docents, no està defensant privilegis. Està defensant la igualtat d’oportunitats.
La cohesió social no es construeix amb discursos, sinó amb inversions. La integració no es proclama, es practica. I una societat que abandona la seua escola pública renuncia al principal ascensor social que té al seu abast.
Per això, avui i sempre, cal reivindicar sense complexos una aposta decidida per l’educació pública. Una educació que no pregunta qui eres ni d’on vens, sinó què necessites per tindre les mateixes oportunitats que la resta. Aquesta és la millor garantia d’igualtat, de justícia social i de futur.
