Noticias Castellón
jueves, 28 de marzo de 2024 | Última actualización: 19:27

Europa i Canal 9

Tiempo de Lectura: 4 minutos, 4 segundos

Noticias Relacionadas

Antoni Pitarch. Professor de Secundària.

Sempre he tingut vocació europeïsta, Europa va ser un gran invent de Monnet, Adenauer o Schumann i no m’imagine Espanya fora de la Unió Europea, ni molt menys fora de l’euro. Per una altra banda, com a valencià i valencianoparlant per la llengua materna que me van parlar els meus pares i els meus iaios des de menut, mai m’he imaginat un autogovern valencià sense Ràdio Televisió Valenciana i encara pense, i sempre pensaré, que estem vivint un absurd per culpa d’uns governants que no han sabut, o no han volgut, administrar i defensar el patrimoni material i cultural de tots els valencians com cal.

Però vaig estudiar als temps de la transició, entre la dictadura franquista i la dèbil democràcia que ens va atorgar la Constitució de 1978 i la insuficient autonomia dels dos Estatuts  (de 1982 i 2006), i des d’aleshores l’esperit crític contra el bipartidisme i les injustícies socials que s’han perpetrat, sobre tot als darrers anys, ha anat creixent al meu interior. No, no m’agrada com funciona Europa, ni m’agradava com funcionava Canal 9, però encara pense, i sempre pensaré, que una Ràdio Televisió Valenciana plural, crítica, de qualitat i en valencià és possible, com també és possible una Europa unida i en favor de les persones, de la ciutadania, i no de la Troika, dels bancs i de les grans multinacionals que han provocat la genuflexió dels nostres polítics que, encara, tenen la cara dura de dir que ens representen.

Pot ser que molts penseu, amb raó, que sóc un utòpic idealista o un optimista radical, però sempre és millor somniar o imaginar un futur millor que caure en l’apatia, el menfotisme o l’escepticisme fonamentalista que, en aquest cas, es transforma en euroescepticisme. També tinc clar que, per desgràcia, davant la justificada desafecció política d’una ciutadania que se sent frustrada i desenganyada per tants empresaris i polítics imputats que van a la seua perquè mai han buscat, ni buscaran, allò que s’anomena interés general, l’abstenció en la convocatòria electoral del proper diumenge és un escenari polític real que ja contemplen totes les enquestes, quan no el vot en blanc. Evidentment, en democràcia, totes les possibilitats són legals i no van a obligar a votar a ningú, però, moralment, cada ciutadà s’hauria de preocupar per esbrinar no solament que significa votar una opció o una altra, sinó, sobre tot, saber a qui estem afavorint si ens abstenim d’exercir el dret al sufragi o si votem en blanc. Castiga el vot en blanc a qui realment ens agradaria castigar? De segur que no!

El 25-M els partits s’enfronten al veredicte de les urnes, però també sotmeten a examen la seua credibilitat. Els polítics, en Espanya, ja són percebuts com el segon problema per la castigada ciutadania, només per darrere de l’atur -autèntica lacra Marca España- o, el que ve a ser el mateix, la nefasta situació econòmica. Però els ciutadans tenim poc marge de maniobra per manifestar als protagonistes de la desfeta el nostre descontentament. En principi, l’opció més responsable, si la intenció es debilitar la força dels dos grans partits europeus que ens han dut a l’actual atzucac o carreró sense eixida, seria la de triar la papereta d’un partit o coalició electoral que, a l’arribar a Estrasburg, no acabe pactant amb la Merkel i cia que, per una altra banda, ja han fet circular rius de tinta sobre una Gran coalició o concentració de Salvació Europea (dels Grans?) entre conservadors i socialdemòcrates.

El que no s’hauria de fer mai, perquè sempre acaba beneficiant els partits grans amb la Llei d’Hondt en mà, es quedar-se a casa o, el que és pitjor, votar en blanc, ja que al capdavall els escons també es trien segons el nombre d’electors i, a més participació o més vot en blanc, més escons necessiten els menuts per aconseguir diputats elegits. Per una altra banda, només una improbable abstenció superior al 70% podria invalidar qualsevol convocatòria electoral. Europa necessita enfortir la unió política i monetària, però sobre tot recuperar la sobirania dels ciutadans, ara en mans dels mercaders i especuladors de les grans multinacionals, perquè la política recupere la finalitat social de salvar persones i abandone la de rescatar bancs i grans empreses privades que, als darrers anys, s’han xuclat tota la mamella pública. La mà reguladora dels mercats s’ha de netejar, s’ha perfumar i tornar-la a fer invisible com va explicar Adam Smith al final del segle XVIII, si no volem que la Unió Europea desaparega com Canal 9.