Ignasi Garcia. Portaveu de Compromís per Castelló i regidor de Transparència i Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Castelló.
Escric aquestes línies sense saber exactament quan es publicaran, però amb el convenciment que de totes les barbaritats i arguments infantiloides que haurem d'escoltar aquests dies, pocs reflexionaran sobre coses òbvies i que, al cap i a la fi, són les que realment importen.
I és que, minut amunt, minut avall, el 2 d'octubre a les set hores i cinquanta minuts eixirà el sol per la Mediterrània, visque vosté en Castelló, València o Barcelona. No sé com li agafarà a vosté eixa eixida de Sol. Si estarà despertant els fills per portar-los a escola, si ja estarà encenent l'ordinador en el treball o en el cotxe o apurant cinc minutets més, però de ben segur que eixirà i, si no ho fa, sí que hi haurà un problema realment greu.
Vullguem o no, passe el que passe amb el referèndum, la pregunta correcta és com ens afecta a la gent de Castelló. Segur que coneixen algú que viu, treballa, estudia, té la família o l'ha tingut en Catalunya. Hi ha empreses que venen els seus productes allí i d'altres els comprem, hi ha empreses catalanes amb seus i treballadors a Castelló i empreses valencianes amb seus i treballadors a Catalunya. En 2014 més de mil professors i mestres a Catalunya eren valencians. Les gases que els fiquen quan van al quiròfan, a urgències o al centre de salut estan fabricades a Catalunya. Només cal agafar un Euromed entre València i Barcelona un diumenge de vesprada per comprovar les relacions humanes i econòmiques que ens uneixen.
Però no sols això. Els terratrèmols del Castor ens afectes als dos. El mal finançament autonòmic també. I quan reivindiquem un Corredor Mediterrani no és perquè porte la nostra producció industrial a Vinaròs, sinó per tal que la duga fins a Europa, i això només és possible passant per Catalunya.
La gent de Castelló necessitem que passe el que passe hi haja diàleg i que, més enllà de discursos patriòtics, s'atenguen les nostres necessitats pel desenvolupament de la nostra societat. Ens hem de plantejar que, passe el que passe, no se'ns pot fer xantatge amb el corredor mediterrani. Ens hem de plantejar com quedaria el finançament autonòmic quan Catalunya marxe, o si finalment es queda, perquè és amb eixos recursos, els del finançament autonòmic, que paguem l'educació, les infraestructures, la dependència, la sanitat, els programes d'ocupació. I tot açò és el que realment importa. Les banderes únicament serveixen per a expressar idees, però no donen a menjar.
