Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
La UNESCO prengué consciència del problema de les llengües maternes arran dels fets de Dhaka, l’antiga capital de l’actual Bangladesh, on l’any 1952 la policia pakistanesa matà a trets els estudiants que reclamaven el reconeixement de la seua llengua, el bangla, com un dels idiomes oficials de l’antic Pakistà. Al vessant polític, l’organisme de l’ONU n’afegí d’altres com ara són els psico-pedagògics i culturals, tot recomanant l’ús de la llengua materna com a vehicle inicial de l’alfabetització,tant de la població infantil com de l’adulta. És la conclusió de nombrosos estudis sobre el tema: l’alumne educat inicialment amb la llengua pròpia assoleix un millor rendiment que no l’alumne a qui li ha estat imposada una llengua distinta a la casolana.
L’any 1970 la Llei de Villar Palasí permetia, en el tardofranquisme, un tímid accés de les llengües vernacles a l’ensenyament. Als USA eren els anys en què també el castellà era incorporat als sistemes educatius dels hispanoparlants, condemnats com a casa nostra, a ser analfabets de la pròpia llengua. Malgrat la teoria i el dret a l’ús escolar de la llengua pròpia emparat per la UNESCO, sembla que els vents actuals no en són favorables. A Califòrnia l’any 1998 un referèndum expulsà com a llengua vehicular de l’escola pública tot idioma que no fos l’anglès. Un espectacle semblant tenim a Catalunya i a les Illes Balears, on no és permesa l’escola en castellà. Això recorda l’època franquista, en què s’arribava a castigar l’alumnat que no parlava castellà, fins i tot fora de la classe.
Sembla que la irracionalitat s’imposa en tractar d’afers lingüístics, on s’hi aplica la llei de l’embut. Per quina raó no és ara vàlid el dret a usar el castellà com a llengua materna vehicular a Catalunya, quan justament reivindicàvem aquest mateix dret per al català quan Franco no ens ho permetia a nosaltres? Us ho diré clarament: perquè se’n fa de la llengua una eina imperialista. L’objectiu no és el bé de la persona ni el dret de l’individu. El poder, de qualsevol signe, usa l’escola com a instrument doctrinari i de domini. Ho fa l’Església i ho fan els partits polítics. Per això Wert, a diferència del poeta Werther, no admetrà que s’equivocà d’estimada quan digué que volia espanyolitzar des de l’escola. Això mateix pretén Convergència, catalanitzar des de l’aula. Ja tenim el conflicte tribal, la guerra entre imperis, i el ciutadà com a pretext i com a ostatge. No prima la millora de l’individu, sinó l’ampliació de l’imperi. Wert no és Werther, però Mas tampoc és Gandhi.
