Alberto Ibáñez, portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Vila-real.
L’arquitectura financera pública és complexa, i cal parlar-ne amb responsabilitat però sense sacralitzar-la ni fer demagògia. Tanquem, l’exercici fiscal anterior, i com tots els anys, cal debatre sobre l’ús dels romanents amb la particularitat que qui executa el pressupost actualment pot ser canvie al mes de maig, almenys les persones al front de cada departament. Però, avui m’agradaria focalitzar el debat no en el capítol de despeses i/o inversions sinó en el capítol d’ingressos, crec que canviar l’òptica del debat ens ajudarà a entendre millor on està la cruïlla política, el fons del debat. Les eleccions andaluses d’ahir, que mereixen un article separat, deixen clar que la ciutadania tomba les polítiques d’austeritat i de desmantellament dels serveis públics de Rajoy.
Nosaltres, des de Compromís, amb vehemència ens hem oposat a l’austercidi al que ens obliga la troika en nom de la presumpta estabilitat. Desprès allà on governem,cal coherència, ser responsables i conjugar les polítiques expansives i de defensa d’allò públic amb el pagament àgil als proveïdors municipals, majoritàriament xicotetes empreses i autònoms del poble.
Sens dubte, no és gens fàcil. Els Ajuntaments no tenim eines legals ni econòmiques per canviar la base del sistema. Un sistema condicionat per unes lleis injustes. Les lleis no són fets naturals ni de designació divina sinó construccions socials elaborades per les majories parlamentàries, en aquest cas, pel PP tant a Madrid com a València.
Personalment, sóc un ferm defensor del govern plural de Vila-real, però també pense que governar aïlladament un ajuntament o uns pocs només suposarà maquillatge social i parxes a un sistema que fa aigües. Compromís no ha de governar per gestionar la misèria del PP sinó per crear una alternativa forta que permeta recuperar a la gent que s’ha exclòs del sistema social, per impulsar un canvi de model productiu i una forta regeneració democràtica. D’altra forma, servirà de ben poc.
Per això, cal aconseguir teixir majories parlamentàries que no interioritzen les retallades com estabilitat d’un sistema i recuperen els contracte social preestablert. Els drets socials, ecològics, polítics, civils i nacionals son indestriables. Les persones no som clients ni usuaris sinó ciutadans, i no podem estar subjectes a raons pressupostàries. Al capdavall, posar la economia al servei de la democràcia, i no al contrari.
Hi ha recursos suficients, només cal redistribuir-los millor i generar-ne de nous. Per això, haurem de plantar-nos a Madrid, per demanar tenir un finançament just per al País Valencià ( i el dèficit històric acumulat). A més, haurem d’augmentar la pressió fiscal als que més tenen i més contaminen per garantir uns serveis públics de qualitat. Així com diferenciar la economia productiva de l’especulativa. I sobretot, haurem de dotar d’un finançament municipal just que puga absorbir la forta demanda de serveis públics als quals no podem, ni devem, renunciar. Altra història, més fàcil és assumir els marcs conceptuals de l’austercidi, governar amb la tisora (més social, això si!) i plorar que tot és molt injust. Però, per això, millor no presentar-se a les eleccions, i deixar que governe altre cop el PP.
