Vicent Carda, portaveu de Compromís per Borriana.
Vivim un temps on es fa difícil parlar de coses que puguen anar més enllà de la interminable llista de casos de corrupció, a excepció és clar i sobretot a l'Espanya profunda, de Catalunya, de Catalunya i el seu referèndum, consulta...
I així estem, hipnotitzats entre els uns i els altres, amb més impotència que força per veure per on ens surten ara els regeneradors d'aquesta “democràcia”, entre cometes, estem en el fons paralitzats, esperant tal vegada unes eleccions per manar-los a tots a fregir espàrrecs. Però mentre arriba aquest moment, hi ha coses que no poden esperar. Coses de les quals cal parlar urgentment, perquè responen a necessitats imprescindibles que, si no es corregeixen, tindran conseqüències molt greus en el nostre futur.
Necessitem un debat seriós sobre la corrupció, i tant, ho necessitem per higiene democràtica, com necessitem un altre debat per veure quin model d'estat volem, inclòs el dret a decidir i la monarquia. Però necessitem encara amb major urgència un debat sobre els nivells de pobresa infantil al que hem arribat i sobre les seves terribles conseqüències.
El Parlament espanyol fa aigües pertot arreu, ni es debat, ni es proposa, i quan es presenten iniciatives sobre aquest tema, el de la pobresa infantil, són rebutjades per aquesta majoria aclaparadora que és el PP i que viu en l’olimpo dels déus. La feblesa i falsedat del debat és tan gran que els qui ens governen no entenen, ni comprenen l'autèntic abast del problema. Com és possible que al Parlament espanyol, de 395 iniciatives en el que va de legislatura, només dues hagen estat directament relacionades amb la pobresa infantil i que les dues hagen estat rebutjades? Al que cony juguen les nostres senyories en la Carrera de sant Jerónimo. No s'adonen que estan arruïnant i matant a les futures generacions.
Espanya és el país amb major pobresa infantil d'Europa i el tercer per la cua de pobresa en general, i la tendència és anar a més. La protecció dels xiquets a Espanya és ínfima, un insult. Els països del nostre entorn, sense distinció política, no han dubtat un minut a desplegar instruments per combatre aquesta feroç desigualtat. No obstant això ací seguim creuats de braços, esperant veure-les vindre. És aquesta falta de debat i compromís el que explica que en aquest país la pobresa infantil haja aconseguit una taxa per damunt del 24% en el conjunt de l'estat, i que no siga un tema de conversa i debat obligat en qualsevol institució pública.
Al País Valencià les xifres són per posar-se a plorar, amb una taxa de pobresa infantil superior al 25%, ni la Generalitat Valenciana, ni les Diputacions, ni els Ajuntaments s'han posat a la feina per atallar semblant problema. Això sí, tenen temps per castigar a les Universitats en la seva particular croada contra la intel·ligència, el sentit comú i la llengua.
El que estem vivint és un desastre. Així ho demostren els últims estudis d'Unicef, Intermón-Oxfam o Càrites, la pobresa infantil augmenta, les política que desenvolupa el govern del PP no està ajudant a reduir el problema, sinó que ho engrandeix. L'estratègia del PP, segons la qual la millor manera de lluitar contra aquesta pobresa és recuperar els índexs d'ocupació, no dóna resultats, primer perquè la recuperació és molt lenta. I segon, perquè l'ocupació és tan precària que se segueix vivint en la pobresa.
I no oblidem que gairebé tot allò de l'humà adult està en la infància. Quan la nostra infància ha estat bella, sana, plena d'afecte i amor, un creix fort per a tot el que li venja damunt, en canvi si ha estat un desastres en tots els aspectes, quin futur li pot esperar a aquest xiquet. Com va apuntar Mario Benedetti “La infància és de vegades un paradís perdut. Però altres vegades és un infern de merda”, no deixem que es convertesca en un infern, que gaudeixen del seu paradís, en cas contrari ho lamentarem durant moltes generacions.
