La Universitat Jaume I ha posat damunt la taula una pregunta incòmoda però necessària en el moment que vivim i és que, la joventut és hui més masclista que abans? El simple fet que aquesta qüestió gènere debat ja diu molt de l’estat de la nostra societat. Però potser la pregunta no està ben formulada. Potser no hauríem de mirar només a la juventud, sino al context que li estem oferint.
Castelló de la Plana és, cada vegada més, una ciutat diversa. Diversa en orígens, en cultures, en llengües i en realitats socials. Aquesta diversitat no és una amenaça, és un fet objectiu i una oportunitat enorme. El vertader repte no és conviure, perquè conviure ja estem convivint, sinó com construïm una cultura cívica compartida que garantisca drets, igualtat i cohesió social.
En aquest escenari, la joventut no pot ser assenyalada com a problema. Al contrari, és una part fonamental de la solució. Quan escoltem discursos que criminalitzen els joves, que els acusen de desinterés, de radicalització o de falta de valors, el que sovint s’amaga és una altra realitat molt més incòmoda, la desconnexió entre les institucions i la ciutadania jove.
La joventut no és apàtica. El que passa és que massa vegades no se li ofereixen espais reals de participació, de debat i de construcció col·lectiva. Iniciatives com la Lliga de Debat universitària demostren justament el contrari. Demostren que quan se’ls dona veu, quan se’ls interpel·la amb preguntes complexes, la resposta arriba. I arriba amb pensament crític, amb arguments i amb ganes d’implicar-se.
El masclisme, el racisme o els discursos d’odi no apareixen del no-res. No són una tara generacional. Són el resultat de silencis, de renúncies polítiques i de la falta d’una educació en valors sòlida i continuada. Quan no es treballa la igualtat, la diversitat i els drets humans des de les institucions, altres discursos ocupen eixe buit. I no sempre són innocents.
Per això és clau parlar del paper que han de jugar les administracions públiques. L’educació en valors democràtics no pot dependre només de la bona voluntat del professorat o del compromís puntual d’algunes entitats. Ha de ser una política pública clara, amb recursos, amb continuïtat i amb una mirada feminista i intercultural. Ajuntaments, universitats i centres educatius han d’anar de la mà, assumint que educar també és governar. Com bé diu la companya Verònica Ruiz, ser demòcrata, passa també per ser antifeixista. Tal i com són les dretes a la resta d’Europa, on sí que condemnen el nazisme i el feixisme.
A Castelló, amb una societat plural i diversa, aquest repte és encara més urgent. O construïm espais comuns on la diferència no siga motiu de conflicte sinó de convivència, o deixem que altres imposen relats excloents que trenquen el teixit social. I això és una qüestió que té conseqüències directes en la qualitat democràtica de la ciutat.
No es tracta de donar lliçons morals ni d’assenyalar culpables. Es tracta d’assumir responsabilitats. La convivència no s’improvisa. Es construeix. I si no ho fem ara, si el Partit Popular de Castelló segueix mirant cap a un altre costat mentre es normalitzen discursos d’odi o desigualtat, el cost democràtic serà molt més alt en el futur.
Un exemple clar de com el govern de Castelló no vol joves compromesos és el tancament del projecte d’educació en participació ciutadana als barris i als centres educatius de la ciutat. Un projecte que havia sigut un èxit entre joves d’entre 12 i 18 anys i que apostava per fomentar la participació activa, l’autogestió i alternatives reals a l’oci consumista.
Amb l’arribada de Begoña Carrasco al govern municipal, aquest projecte es va clausurar de manera fulminant i, a més, es van eliminar els objectius recollits als Plans Estratègics de Joventut i de Ciutat Educadora, aprovats pel mateix ple, que reclamaven l’obertura de centres juvenils als barris.
La joventut no és el problema. El problema és què fem, o què deixem de fer, com a societat per acompanyar-la. Perquè en eixa resposta ens juguem molt més que un debat puntual. Ens juguem el futur democràtic de Castelló.
