A Castelló, parlar d’habitatge ja no és una qüestió ideològica ni un debat teòric, és una urgència social. Cada vegada més joves no poden emancipar-se, famílies destinen una part desproporcionada dels seus ingressos al lloguer i persones vulnerables viuen amb la por constant de no poder mantindre un sostre. En aquest context, les decisions polítiques deixen de ser neutres.
En els pressupostos municipals de 2026, el govern de Begoña Carrasco, ha votat en contra d’esmenes destinades a reforçar les ajudes al lloguer i millorar l’accés a l’habitatge. No parlem de propostes abstractes, sinó de mesures concretes pensades per alleujar una realitat que ofega milers de veïnes i veïns de la ciutat. La resposta ha sigut la de sempre. Excuses tècniques, límits competencials i una falsa suposada prudència pressupostària.
Però convé dir-ho ben clar, que les administracions no estan lligades de mans. L’habitatge és un dret reconegut a la Constitució, i existeix una legislació estatal que ofereix eines reals perquè les comunitats autònomes, i també els ajuntaments, des de les seues competències, actuen per garantir-lo. Quan un govern diu que no pot fer res, en realitat està prenent una decisió política, no fer-ho!.
En els darrers anys, el debat públic ha començat a canviar. El lema “una família, una vivenda”, pronunciat per Gabriel Rufián, va sintetitzar una idea fonamental, i és que l’habitatge no pot continuar sent un bé d’inversió sotmés a l’especulació, competint amb la necessitat bàsica de viure. No és raonable que una família haja de competir amb fons d’inversió o grans tenidors per poder accedir a un pis.
I aquest canvi de relat no és només discursiu. Hi ha governs que han decidit actuar. La Generalitat de Catalunya ha impulsat polítiques valentes, de regulació del preu del lloguer en zones tensionades, sancions a grans propietaris amb habitatges buits, exercici del dret de tempteig i retracte per ampliar el parc públic i compra d’habitatge per destinar-lo a lloguer social. No són mesures perfectes ni exemptes de debat, però parteixen d’una premissa clara, i és que l’habitatge és una política pública.
A Castelló, en canvi, el govern municipal prefereix refugiar-se en la “gestión técnica” i en l’equilibri comptable, com si els números foren més importants que les vides que hi ha darrere. Aquesta manera de governar pot quadrar pressupostos, però desquadra a tota la ciutat. Perquè una ciutat on la gent no pot viure, no és una ciutat que avance, per molt ordenats que estiguen els comptes.
Els ajuntaments no poden legislar com una comunitat autònoma, però sí poden prioritzar, pressupostar i marcar un rumb polític clar. També poden cridar a les portes autonòmiques del seu color polític i forçar-los a legislar. Poden decidir si destinen recursos a facilitar l’accés a l’habitatge o si miren cap a un altre costat mentre el mercat fa i desfà. Poden triar si governen per a la majoria social o si accepten que la vivenda siga un negoci per a uns pocs.
Al final, governar és això… triar de quin costat estàs. I en habitatge, la neutralitat no existeix.
