Vera Bou. Portaveu adjunta del Grup Municipal Compromís a l'Ajuntament de Castelló
El fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, que no se li presumeix ser d'esquerres, va ser taxatiu dient que prop de les tres milions de denúncies interposades des de 2009, només un 0,0082 % han sigut falses. Una xifra insignificant que deixa en evidència la fal·làcia d’aquells que, des de la ignorància o la mala fe, repeteixen que “hi ha moltes denúncies falses”. Eixa mentida, repetida fins a l'avorriment, no sols desinforma, sinó que fa mal i perpetua un mantra que no pare de repetir la joventut. Els missatges d’odi de la dreta i l’ultradreta, cap al feminisme, revictimitza i deslegitima per donar arguments a les retallades de recursos contra la violència masclista.
Les dades són clares i contundents. Només en 2024 es van registrar prop de 200.000 denúncies arreu de l’Estat Espanyol i 50 dones assassinades a mans de les seues parelles o exparelles. A això cal afegir la violència vicària, amb 9 menors assassinats, quatre d’ells junt amb les seues mares. I encara més, 27 xiquets i xiquetes van quedar orfes. Les cases, pròpies o compartides, van ser escenari del 76 % dels feminicidis. És la prova que la violència masclista no és un problema privat, sinó un assumpte de primera magnitud que colpeja el cor de la societat.
En el que duem d’any 2025, segons el Ministeri d’Igualtat, 27 dones assassinades per parelles o exparelles. Per violència vicària duem 3 menors assassinats. L'última actualització es correspon amb la confirmació del cas per violència de gènere d'un xiquet de 2 anys assassinat pel seu pare (parella de la seua mare) a València el 25 de juny de 2025. No existien denúncies prèvies per violència de gènere contra el presumpte agressor.
I Castelló? Malauradament, tampoc estem al marge. Cada any els jutjats de la ciutat i de la província reben centenars de denúncies. La major part no acaben en sentència ferma, no perquè siguen falses, sinó perquè les dones no poden sostenir processos llargs, perquè la por, la dependència econòmica o l’estigma social les paralitza. En pobles menuts de la Plana, l’Alt Palància o l’Alcalatén, les víctimes es troben encara més soles, poques places d’acollida, poca atenció psicològica, i massa pressió social per a “no alçar la veu”.
Per això, des del govern del país necessitem un nou Pacte Valencià Contra La Violència de Gènere i Masclista, que fa ja més de dos anys que està congelat totalment.
Des de Castelló hem d’alçar la veu més forta que mai. Necessitem un Pla Municipal Contra la Violència Masclista amb pressupost real, no declaracions buides. Necessitem formació per a mestres, sanitaris i policies locals que són els primers a detectar el perill. Necessitem refugis i pisos d’acollida, sobretot per a dones amb criatures. Necessitem, sobretot, voluntat política i amb el govern negacionista que tenim, això no passarà.
El PP de Begoña Carrasco preferís dir que és el govern més feminista que hi ha hagut mai, mentre estan compartint cadires amb aquells que neguen la veritat. Però la realitat s’imposa, les dones continuen morint, les xiquetes i xiquets continuen quedant orfes, i la societat continua sagnant.
No sols valen les xifres. Cal parlar de noms, històries, orfes, mares, germanes, amigues. En municipis com el nostre, cada víctima podria ser una veïna, una companya de feina, una mare d’escola. L’extrema dreta parla en abstracte, i el feminisme posa rostre i vida, i ho fa amb vigílies, performance i manifestacions a les quals el govern feminista de Begoña Carrasco, Regidora d’Igualtat, ni està, ni se li espera. Tot i que servidora, sempre la convide a acudir com a màxima autoritat de la ciutat i com a dona.
A Castelló, com a tot arreu, hem de dir prou. No volem minuts de silenci on es posen l’extrema dreta que pensa que posar diners per al feminisme, és tirar-los al fem. Volem polítiques públiques valentes, volem educació en igualtat i volem recursos per viure lliures i segures. Perquè quan parlem de violència masclista, no parlem d’estadístiques, parlem de vides.
